Publicitat
Publicitat

El símptoma TV3 al País Valencià

L' apagada del senyal de TV3 al País Valencià, el 17 de febrer, ha provocat reaccions i anàlisis de diferent calibre. Òbviament, es tracta d'una mesura profundament antidemocràtica. El PP de Francisco Gürtel Camps s'ha passat de la ratlla, però no ha fet res que no estiguera dins d'un guió previsible. Al capdavall, per a la dreta valenciana, castigar el catalanisme és sempre un exercici del qual s'extrauen sucosos rèdits. Semblarà increïble fora del País Valencià, però la pulsió anticatalana, sempre latent i despertada amb fúria en el moment de la Transició, és encara un dels ressorts fonamentals de la política més avall del riu Sénia.

Els valencians ens hem quedat sense TV3, ras i curt, perquè Camps necessita un argument poderós per a mantenir dins la cleda l'electorat regionalista precedent de l'antiga Unió Valenciana. I perquè s'olorava, igualment, que la polèmica subsegüent seria una fantàstica maniobra de distracció en moments de turbulència mediàtica a propòsit del sempre inconvenient cas Gürtel. No sé si això ho haurà aconseguit. De retruc, però, ens hem trobat amb una extraordinària mobilització reactiva dels sectors més progressistes i valencianistes, que no estan disposats a prescindir de TV3 sense batalla. Potser al final tancar TV3 acabe constituint-se en el principi del final de l'hegemonia conservadora. No cal ser gaire optimista, però tampoc innecessàriament pessimista.

És obvi, però, que el catalanisme, al País Valencià, ha perdut moltes batalles. L'hegemonia conservadora dels darrers tres lustres ha provocat una immersió dins les catacumbes de les idees polítiques vehiculades en l'obra de Joan Fuster, i dels seus partidaris més impertèrrits. Alhora, avui dia hi ha un consens generalitzat, entre els cercles nacionalistes i valencianistes del País Valencià, a l'hora de convenir que es pot prescindir dels maximalismes catalanistes a favor d'una praxi més lligada al terreny real on es du a terme el joc. Això no implica aparcar les relacions amb Catalunya i els altres països de llengua catalana, però sí redefinir-les en un ordre de prioritats on les dimensions simbòliques siguen substituïdes per operacions de caire més pragmàtic. La qual cosa simplement vol dir que pocs valencians aixequen fins a les últimes conseqüències la bandera dels Països Catalans i en canvi són cada vegada més els qui, amb l'excusa de la vindicació del Corredor Mediterrani -per exemple-, parlen d'estretir les relacions entre les nostres societats.

Tot això ens semblarà més o menys bé, però la pregunta que no podem deixar de fer-nos és fins a quin punt podrem seguir treballant en la gestió de la llengua i la cultura comuna. TV3 ens és imprescindible, als valencians, pel que tenia de televisió moderna i nacional -i monolingüe (o quasi)-. Enfront del model de Canal 9, en tot cas, qualsevol comparació és especialment odiosa. Però no és només TV3. El cessament del seu senyal ha coincidit amb els nous problemes que troba la premsa en català de Barcelona -tan puixant ara- per a ser distribuïda més enllà de Vinaròs. I mil exemples més, és clar. Està molt bé defensar el Corredor Mediterrani, però en quina llengua ho faran els nostres empresaris?

La societat valenciana és especialment complexa. Hi conviuen al seu si, per exemple, poderoses pulsions antiintel·lectuals amb minories culturals amb gran nivell d'excel·lència. Tenim pintors, actors, cineastes, novel·listes, poetes, assagistes, dramaturgs, economistes, sociòlegs, biòlegs i milers de professionals més que desenvolupen la seua tasca normalment en llengua catalana. Si no poden intervenir i participar en la dinàmica cultural i mediàtica catalana, ¿no és això una tragèdia, una irrevocable pèrdua per a la nostra cultura comuna?

Si el xoc de TV3 ha de servir per a alguna cosa, ha de ser per a convertir-se en un factor de crisi i renovellament. Necessitem una altra dinàmica. Aparquem momentàniament els símbols, però no ens oblidem de les realitats que representen.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT