‘A singer must die’
Felipe González, tan lleuger i volàtil a l’altíssim despatx de conseller que es va treballar, tan bocamoll, tan segur darrere els vidres tintats i blindats, tan despreocupat, tan bèstia, ha dit aquestes vint-i-dues paraules: “L’estat de setge del Xile de Pinochet respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de Maduro”. Quins temps tan negres. Què podem dir? Que una ganivetada respecta molt més la salut del cos que dues ganivetades? Què podem dir? Que està sobrevalorat el patiment que sent un home quan li col·loquen elèctrodes als testicles o el patiment que sent una dona quan la violen amb un pal?
Vaig anar a Xile a treballar. I allà, mentre bevíem pisco sours, aquella doneta m’ho explicava. Pinochet li havia pres la filla (una filla preciosa, que anava en texans i estudiava a la universitat i que de petita havia estat operada del cor). Cada dia, cada minut, la doneta provava de treure’s del cap tortures horribles que no volia imaginar, però que imaginava, perquè tothom explicava tantes coses... Qui pot descansar un instant quan Augusto Pinochet t’ha pres la filla? Hi ha supervivents. Sabem què en van fer, dels presoners. Però pel que sembla, Pinochet respectava més els drets humans que d’altres com Maduro. Felipe González sap de què parla, quan parla de tortures. Va comparar la pacífica Via Lliure de l’Onze de Setembre amb “l’aventura” dels anys trenta a Alemanya. En diu “aventura” d’allò. Felipe González sap que l’estat, de vegades, ha de deixar els drets humans al calaix. Va governar a Espanya a l’època dels GAL.
La doneta em va explicar que, encara ara, els partidaris de Pinochet (n’hi ha molts) feien una cosa amb els familiars de desapareguts com ella. A les manifestacions, els llançaven ossos de pollastre rosegats, per recordar-los els dels seus morts. Per humiliar-los. No hi ha diferència entre llançar ossos o dir aquesta frase. Faran el que calgui per defensar el que és seu. I pensen que tot és seu.
