24/09/2016

La sobirania i el dret a l'habitatge

2 min

Arriba la Mercè i els barcelonins una mica agorafòbics sentim l’irresistible impuls... de quedar-nos a casa. Són festes populars per la gentada però és difícil que ho siguin perquè un teixit social les prepara i les espera amb delit. La cultura popular -hi insistia Pérez Andújar- només la fa possible la Barcelona dels barris, només pot emanar d’un nucli humà prou petit, igualitari i promiscu perquè la convivència faci impossible ignorar-se. I és cert, com deia ahir Toni Güell, que no la creen les superilles. Un nucli humà -tan essencial per a la democràcia com la sopa d’aminoàcids per a la vida- l’han de teixir un nombre limitat de famílies que arrelen i relliguen el seu projecte de futur en un espai concret. ¿Tindran sentit les superilles si s’omplen de turistes que s’hi pixen i hi bramen cada nit? Un dels reptes de Colau, Hidalgo o Khan és fer superilles o congestion charges (organitzar la ciutat perquè els que hi viuen hi visquin millor), però el seu gran repte és fer una ciutat de barris, de nuclis humans, de famílies que hi arrelen i hi projecten el seu futur.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I això passa per una sobirania que va una mica més enllà de la que reclamen les esteladesals balcons. Un nucli humà és ben poc sobirà, ben poc amo del seu destí, si no controla de cap manera els habitatges que el componen. Europa aixeca murs i es nega a conviure amb segons qui, però, mentrestant, cada poble i barri que la forma es va desfent, no té armes ni recers per resistir els gèlids vents d’una especulació sense fronteres.

No hi ha millor antídot per a la por a l’altre, a l’estrany, a l’immigrant, al refugiat, al que porta vel o parla xinès, que acollir-lo en un nosaltres que conviu: que integrar-lo en el nucli humà en què et sents integrat. No hi ha millor caldo de cultiu de la xenofòbia que una suma d’individu aïllats, sense vida associativa, descobrint com a nous veïns persones d’altres cultures i creences. El nucli humà que no té cap control sobre el seu espai habitable en un món només globalitzat econòmicament, esdevé víctima impotent de processos de guetització o gentrificació que n’expulsen els que hi estan arrelats. Quan l’espai habitable és no-públic, la ciutat es compartimenta en ètnies i nivells de riquesa que es blinden i s’ignoren, que s’hi passegen amb por i hostilitat, i acaben votant Trumps i Berlusconis.

El gran repte és fer passes cap a un espai habitable més públic i aconseguir que cada barri i poble gestioni un parc de lloguer establei assequible que discrimini positivament les famílies i persones que es volen integrar en el seu teixit social, que l’han triat com a lloc perquè hi creixin els seus fills i estan, per tant, activament compromeses en tot el que el faci un lloc millor per viure. Prioritzant, esclar, les que ja sentint-s’hi arrelades n’han de marxar perquè els lloguers s’han posat pels núvols. Si tots els sobiranistes ho veuen així, molt bé i endavant. Però, si en la teoria o la pràctica són còmplices dels que especulen amb el dret a l’habitatge, ¿són realment sobiranistes? Bones Festes de la Mercè!

stats