Publicitat
Publicitat

Una sola veu per a l'euro

Deu anys després de la introducció de l'euro, Europa encara no ha estat capaç d'utilitzar totes les possibilitats que té a la seva disposició en les àrees de política financera i monetària. La veu d'Europa es pràcticament inaudible quan es tracta d'assumptes com ara el control global de les taxes de canvi de divises (per exemple, respecte al renminbi xinès), el problema de les desigualtats globals en les balances de pagaments o la reforma del sistema de govern de l'FMI. El problema europeu no és la manca de reconeixement o de representació formal dels seus membres, sinó la seva incapacitat de plasmar-los en una influència política determinant.

L'exemple més flagrant d'això és el fet que, tot i tenir una moneda comuna, els països de la zona euro no parlen amb una sola veu a l'FMI.

L'economia de la zona euro treu molt de profit del fet que l'euro hagi arribat a convertir-se en la segona divisa de reserva del món. A més del fet de dur a terme les transaccions financeres internacionals en la seva divisa i de fer-la servir a tot el món en la facturació, la causa principal d'aquesta posició de l'euro és que els tipus d'interès són històricament baixos a la regió. D'ençà de l'esclat de la Primera Guerra Mundial els tipus d'interès a llarg termini mai no havien estat tan baixos com ho han estat durant la dècada posterior a la introducció de l'euro. Això reflecteix l'estabilitat del seu valor intern i la confiança que els inversors de tot el món hi dipositen.

Deu anys després, l'euro ha arribat gairebé a assolir els seus objectius econòmics i s'ha establert com a competidor real del dòlar. Però, ¿pot ser que després de 10 anys l'euro hagi esdevingut un gegant en termes econòmics, mentre que en termes polítics és encara un nan? Sembla que és la conclusió correcta, però els europeus no haurien de prendre-se-la com a definitiva.

La fusió dels vots europeus a l'FMI aplanaria el camí cap a una reforma del sistema de govern d'aquesta institució. El que cal és que l'euro tingui una veu que escolti tothom, una veu única que comportaria una significativa millora per a l'euro en termes polítics. Però en lloc de parlar amb una sola veu, els europeus, fins i tot després de la introducció de l'euro, han mantingut les seves adhesions i representacions nacionals a l'FMI. Malgrat l'euro, la influència de la UE està distribuïda entre els seus 27 estats membres, que participen en l'FMI a títol individual, amb el pes que els correspon segons la seva quota nacional, i administren el dret de vot sobre la base dels estats nació. Per exercir el seu dret de vot en el consell executiu de l'FMI, que s'encarrega del funcionament ordinari de l'FMI, els 185 estats membres s'apleguen en diversos grups de vot. Aquestes agrupacions voluntàries apleguen els drets de vot dels seus membres i són representades com a bloc en el consell executiu. Només els 5 països amb més aportació a l'FMI (els EUA, el Japó, Alemanya, França i el Regne Unit), segons els estatuts, i la Xina, Rússia i l'Aràbia Saudita tenen representació pròpia al consell executiu.

Tres dels 27 estats membres tenen seient propi, mentre que els altres 24 estan separats en set grups de vot diferents. De manera que la veu de la Unió Europea al consell executiu de l'FMI està representada per 10 consellers executius diferents. Aquest no és l'únic problema. A més, hi ha el fet que els grups de vot dels membres de la UE són molt diversos i comprenen també molts altres països que no en són membres: el grup de vot al qual pertany Bèlgica inclou també Bielorússia, el Kazakhstan i Turquia, a més de 6 països més de la UE. Holanda forma part d'un grup de vot on hi ha, a més de 4 països més de la UE, fins a 8 països més que no ho són. Espanya, Irlanda i Portugal són, de fet, els únics membres de la UE dels seus grups de vot respectius.

I la zona euro està tan fragmentada com la UE en conjunt. A banda d'Alemanya i França, que tenen representant propi al consell executiu, els altres països estan distribuïts en un total de 6 grups de vot diferents. Així doncs, 8 dels 24 directors executius del consell executiu de l'FMI representen els interessos de països de la zona euro; si més no, en teoria. No cal dir que això difícilment pot proporcionar una percepció coherent de la zona euro com a veu important en el concert de les divises internacionals.

Les crides i les invitacions -a Europa i arreu- a fer alguna cosa en relació amb aquesta situació no falten. Convé que la UE actuï conjuntament com a membre de l'FMI o, si més no, que exerceixi conjuntament el dret de vot. Aquesta qüestió, doncs, és una llàstima, però no només perquè la UE s'hagi convertit ella mateixa en un obstacle de cara al poder polític de la seva moneda, sinó també perquè impedeix una reforma necessària i oportuna del sistema de govern de l'FMI. Aquesta reforma seria convenient, sobretot, perquè propiciaria que les economies emergents i els països del tercer món tinguessin una participació adequada en l'FMI i, de retruc, una millor integració en l'economia global.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT