Publicitat
Publicitat

L' ASCENSOR

El somriure etern

Francisco Camps és un cavaller. Això ho sap tothom i és profecia. Per això ha deixat entrar la Mònica Terribas a l'ascensor davant seu. "Quina llàstima -pensa el president valencià-, quina llàstima que no hi hagi càmeres presents, perquè el somriure que estic a punt de dibuixar davant la directora del meu canal predilecte segur que faria portada a Las Provincias ".

I és que aquesta setmana ja va aconseguir una gesta similar. En trobar-se un grup de manifestants a Castelló que protestaven contra el tancament de TV3 va tenir una inspiració pujoliana. Va baixar del cotxe i va caminar decidit cap als que l'increpaven, per a alarma dels seus escortes. Ara bé, contràriament al que hauria fet Pujol, no va posar-se a discutir amb ells. Camps només volia una estampa. Es va col·locar de cara a les càmeres, amb els cridaires a l'esquena, va fer un somriure Profident i va esperar que els flaixos l'immortalitzessin.

Ara somriu de la mateixa manera a la Terribas, mentre la mira directament als ulls. Ell sap l'efecte que això provoca en les dones. En totes les dones. És el poder. El poder les posa calentes, encara que ho neguin. I quan el poder s'uneix a aquest magnetisme personal amb què Natura l'ha dotat, no hi ha femella a qui no tremolin les cames en la seva presència.

La Mònica li torna la mirada amb aquella expressió coneguda de les entrevistes, l'arqueig de celles que posa quan té un gilipolles al davant però ha de mantenir el capteniment. Però ara estan sols, no li cal dissimular el que en pensa, pot dir-n'hi a la cara quatre de fresques i trencar aquest somriure berlusconià que continua penjant de les galtes de Camps, incansable, com si ja fos figura de cera. Però no. No li dirà res. Hi ha esforços mentals que sempre seran balders i no paga la pena malbaratar ni mitja neurona per intentar comunicar-se amb smiley . Se sentiria tan absurda com si parlés a un autòmat del Tibidabo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT