Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

El sopar dels idiotes

"Perquè sóc idiota". Aquesta és l'explicació que va donar ahir un acusat de corrupció davant del tribunal que el jutja, quan el fiscal li va preguntar per què havia accedit a falsificar documents i a cobrar diners públics de manera fraudulenta, a través de subvencions, contractacions i operacions mercantils de la senyoreta Pepis. L'idiota convicte i confés es diu Miquel Oliver, i era el propietari d'una productora de televisió que va vendre il·legalment a la qui aleshores (parlem de l'any 2003, dues legislatures enrere) era la totpoderosa presidenta del Consell de Mallorca, sa princesa Maria Antònia Munar, i a la seva mà dreta i vicepresident del mateix organisme, l'inqualificable Miquel Nadal. La compravenda es va realitzar, també segons la declaració del mateix Oliver, d'acord amb els més escrupolosos protocols de la corrupció total i manifesta. Es veu que hi va haver fortes sumes de diners que van anar i venir de les butxaques del tal Oliver a les de Munar i Nadal, capitostos d'un partit que es va anomenar Unió Mallorquina (UM), tot i que segurament hauria estat més adequat batejar-lo amb el nom de La Cosa Nostra. Les d'aquest personatge són revelacions sorgides durant la primera jornada del judici del cas maquillatge , que ha dut Munar i Nadal a asseure's al banc dels acusats per primera vegada (però en vindran més).

Que el senyor Oliver es consideri a ell mateix un idiota és una opinió que no tenim altre remei que respectar. En tot cas, però, el nostre sentit aràcnid ens diu que aquest home se sent idiota ara, quan ha de respondre a les preguntes, sempre desagradables, de la justícia. Però que, en canvi, quan s'enduia diners robats de les arques públiques a canvi de fer de llepaculs d'una tropa de lladres institucionalitzats, es devia sentir més viu que una centella. Gairebé tant com Munar, Nadal i la seva espessa xarxa de còmplices i testaferros, que mai van veure en la responsabilitat de governar altra cosa que una oportunitat per demostrar que eren més espavilats que ningú, a força de munyir, amb energia digna de millor causa, les butxaques dels ciutadans que els havien votat (i les dels que no ho havien fet). És una síndrome molt estesa al nostre país (i no em referesc només a Mallorca, ni a les Balears), aquesta de sentir-se més vius que els altres, quan no es passa de ser un ruc de set soles. Rucs, això sí, amb el sentit de la decència ubicat just al mig de l'arc de triomf.

També es devien sentir molt intel·ligents tots aquells partits, des de la dreta fins a l'esquerra i viceversa, que en el seu moment van consentir a fer els ulls grossos a les tracamanyes de Munar i UM a canvi del seu suport per poder formar govern. Tal vegada els seus dirigents ara també se senten una mica idiotes, quan veuen Munar arribant a la seu judicial sense arreglar-se com tenia costum de fer, a veure si així fa una mica de pena. I no es pot descartar que tots plegats se'n recordin, amb enyorança, d'aquells anys que ens van prendre per idiotes a tots plegats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT