Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Ens sorprèn la sensatesa (II)

Ahir vam quedar que som en una societat tan perjudicada que hem convertit en gurus persones que diuen coses plenes de sentit comú com Steve Jobs o Pep Guardiola. I vam quedar també que el problema no és seu sinó nostre, que estem tan contaminats de buidor que ens quedem bocabadats escoltant algú que diu coses sensates. Passa una cosa semblant amb l'autoritat moral a la societat. Tradicionalment, l'alcalde era el poder, la Guàrdia Civil era l'ordre arbitrari, el mossèn era la por i el control moral i el mestre era el saber. El mestre, diríem que era l'autoritat civil i el seny. I ningú s'atrevia a qüestionar-lo.

Bé, doncs ara hem arribat a un punt de marcianitat absoluta en què hem hagut de legislar, atenció, no per retornar als mestres el seu reconeixement social, no. És que hem hagut de fer una llei per convertir-los en una autoritat pública i, d'aquesta manera, protegir-los de les agressions físiques de desenes de pares cafres que et fan venir ganes de dir barbaritats sobre la possibilitat o no de permetre engendrar a segons qui (però que no diré). I hem arribat aquí perquè només en els últims 15 dies se n'havien denunciat tres casos i la conselleria va dir que fins aquí havíem arribat. Però, ens hem tornat bojos, o què? Sí, ja sé que la frase que ve a continuació sonarà a iaio, i ja sé que no estem a favor del càstig físic, i ja sé que bla, bla, bla, però s'ha dit tota la vida i ja m'entendrà el que li vull dir. Quan un nen tornava de l'escola queixant-se perquè l'havien castigat, rebia una plantofada dels pares per haver-se portat malament i per haver fet enfadar el mestre. Directament. Sense preguntar. Ara qui rep la plantofada és el mestre. I perquè deixi de rebre-la, hem hagut de donar-li una cobertura legal. És que és molt bèstia. És que ho penses i t'adones de fins on ha arribat l'anormalitat. Tan lluny, que trobem normal el que no ho és.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT