La sort s'ha d'agrair sense refiar-se'n
La sort existeix, i tant, i no només això, existeix sobretot la mala sort. Totes dues es fan evidents en els casos extrems en què algú en té moltíssima, sigui bona o dolenta. Aquests ningú els discuteix, generen massa enveja o compassió. Pel que fa a la resta, el puntet d'atzar sempre hi és. Per això m'emprenya la gent que té la sort de tenir èxit personal o professional i es nega a reconèixer-la reivindicant que s'ho ha treballat molt, atribuint-se el mèrit sencer. Segur que han aprofitat l'oportunitat, però és que l'han tinguda! Sí, ja sé que l'han buscat, però és que l'han trobada! Hi ha tanta gent que s'ho treballa, que busca i no troba, que negar haver tingut les coses de cara és mesquí. Acceptar que el mèrit és compartit amb l'atzar és saludable. Ara bé, tampoc cal delegar-li tota la feina. Creure massa en la sort és terrible, confiar-hi perillós, i haver-ne tingut pot ser una trampa insalvable. Mireu Zapatero. Haver arribat amunt a base de caramboles, salvat pels errors dels altres, aprovant a última hora, li va fer creure que fins i tot la crisi mundial se li arreglaria sola. Es va acostumar a somriure, fer cara de circumstàncies i esperar el cop de sort de les vegades anteriors. I no ha arribat, i així estem, esperant que el sorteig de l'ONCE d'avui, 11/11/11, rescati algú, abans que se'ns hagi de rescatar a tots. I això que ara en diuen rescat no és estar gens de sort.
