Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

El subsistema del subsistema

Al contrari del que vaticinaven algunes ments lúcides de l'independentisme, la crisi no tan sols no ha aportat una oportunitat per a les suposades ànsies d'alliberament nacional de Catalunya, sinó que, ben al contrari, ha constituït un argument en contra. I de la pitjor manera, que no és per imposició, sinó per assentiment. A mesura que la prima de risc i l'atur s'anaven enfilant al Regne d'Espanya, no ha quedat més remei que admetre (tàcitament, resignadament) que les desgràcies d'Espanya també són les de Catalunya. Que si a Madrid fan atxems, o esternuden, vol dir que aquí també estem constipats. No era el que volíem, però aquí és on hem arribat.

Encara que la participació de la ciutadania catalana a les eleccions d'ahir fos singularment baixa en el conjunt de l'Estat, el cas és que devia fer temps que unes eleccions espanyoles no eren observades amb tanta atenció des de Catalunya. Per començar, el govern de la Generalitat va postergar fins a dia d'avui l'inici de la negociació del pacte fiscal (i, per tant, els termes en què es planteja la transició nacional que va proclamar el president Mas), la qual cosa no vol dir res més que una supeditació explícita de la política catalana als avatars de la política espanyola. Ara que ja sabem que el que ha succeït a Espanya no és altra cosa que el que s'esperava que succeís, les preguntes salten soles: i ara, què? Quin pacte fiscal? Quina transició nacional?

Per si ens en quedava cap dubte, hem corroborat que la política catalana és un subsistema de la política espanyola. Però en els darrers temps hem aclarit una altra cosa: que la política espanyola, al seu torn, no és res més que un subsistema de la política europea i internacional. No són poques les veus que li auguren un mandat curt, a don Mariano, per molt hegemònics que siguin els sufragis que va obtenir ahir: de la mateixa manera que Merkel i Sarkozy (o els mercats, per dir-ho de forma més esotèrica) no han tingut cap escrúpol a l'hora de torcar-se les dents amb els legítims governs dels senyors Papandreu i Berlusconi, és més que possible que tampoc no en tinguin cap quan es tracti de fer el mateix amb la molt absoluta majoria d'un Rajoy que no ha tingut mai cap mena de predicament dins la socialdemocràcia europea que ara es porta. I no l'ha tingut pel mateix motiu que ara ha guanyat les eleccions: per mediocre.

La política catalana, doncs, és el subsistema d'un subsistema, i això ajuda a fer-se la idea de la mesura d'un pacte fiscal amb el qual es marejarà la perdiu tant com es vulgui en els propers anys, però que els seus mateixos promotors ja saben per endavant que no serà possible. És per això que dèiem fa un parell de dies que comença un temps interessant per a l'esquerra nacional que representa ERC: no tenen cap possibilitat d'incidir, però sí la responsabilitat de buscar un camí plausible. Un camí que dugui a l'autodeterminació, però sense dreceres ni solucions màgiques. Un camí visible i palpable, que apunti cap a la sortida del subsistema.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT