14/08/2017

El supremacisme sempre és igual

2 min

El supremacisme s’ha tornat a manifestar als EUA, concretament a la localitat de Charlottesville (Virgínia), i ho ha fet deixant una dona morta i una vintena de ferits com a conseqüència d’un atac amb cotxe perpetrat per un terrorista blanc de 20 anys. El supremacisme blanc es basa en la idea irracional de la superioritat (per naturalesa, o per designi diví) de la raça blanca damunt les altres, i explota entre els seus adeptes el sentiment més primari i nociu de tots, que és el de la por. Els supremacistes blancs recorren a la intimidació i la violència (física o verbal) per sentir-se forts, però bàsicament són gent covarda, que viu imaginant i patint temors contra els quals se suposa que han de reaccionar. Diuen que els prenen el seu país, i que això ho fan els negres, els jueus, les dones, els gais, els socialistes o qualsevol altre blanc (mai més ben dit) habitual del seu odi. Viuen una existència ridícula i miserable, actualment representada i potenciada en la presidència de Donald Trump, sens dubte un dels seus.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El nacionalisme espanyol també és inequívocament supremacista, en aquest cas no tant a partir de discriminacions racials (tot i que també les inclou), sinó de la mateixa idea d’espanyolitat, presentada des del seu imaginari com la forma òptima de ser en el món. Com tot supremacisme es basa en la incomprensió (primer) i l’odi (després) de la diferència, que no són altra cosa que les expressions de la por. Per descomptat que el color de la pell també forma part de les seves dejeccions, i així el moro, el negre, el gitano o el xinès són dianes fàcils de la covardia supremacista espanyolista. La religió no tant, perquè l’hegemonia catòlica a Espanya ha estat total durant segles, i la reserva espiritual de Occidente no s’ha sentit amenaçada en aquest sentit (potser ara més que mai, quan la llibertat de credo religiós, reconeguda a la Constitució de 1978 com un formulisme, comença a fer-se notar dins la vida quotidiana).

Però sens dubte, els odis i les pors més intensos del supremacisme espanyolista es concentren en la diferència sexual, d’una banda, i en la cultural i lingüística, de l’altra. La dona i el gai han anat conquerint espais dins la societat, però els prejudicis en contra seva continuen ben vius, larvats però a punt per explotar a la mínima ocasió. I en l’aspecte cultural i lingüístic, no hi ha manera: el supremacista espanyol considera una molèstia que els estrangers parlin altres idiomes que no són l’espanyol (quan són estrangers pobres o de països llunyans ja no són idiomes el que parlen, sinó jergas ). I el que ja és del tot intolerable és la diferència interna, és a dir, que dins Espanya es parlin idiomes que no siguin el castellà i que, segons la seva absurda visió del món, hi entren en competició i l’amenacen. D’aquí neix gran part del discurs del nacionalisme espanyol, i d’aquí ve en bona mesura la situació de conflicte en què ens trobem immersos. D’un supremacisme tan lamentable com qualsevol altre, perquè són tots iguals.

stats