24/09/2017

El tabú català

3 min
Merkel parlant amb Juncker i Tusk a la cimera del G-20 que es va celebrar al juliol a Hamburg.

PREOCUPACIÓ. “El meu entorn ja no compra el relat de Madrid”, assegura un funcionari alemany de la Comissió Europea, però la resposta oficial sobre Catalunya no s’ha mogut ni un mil·límetre els últims anys. Les imatges de la setmana passada amb la policia entrant a les institucions catalanes, la detenció d’alts càrrecs del Govern i la concentració d’alcaldes a la plaça Sant Jaume en favor del referèndum s’han convertit, aquests dies, en una interpel·lació constant a les institucions europees, aferrades a l’ordre constitucional espanyol. A Brussel·les estan incòmodes. Haver de respondre a tretze preguntes seguides sobre un conflicte en ple esclat als carrers amb les mateixes dues frases que porten repetint des de fa cinc anys és una missió condemnada al fracàs. És acceptar, abans de començar, que només en sortiràs debilitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Malgrat tot, un alt càrrec de l’equip de Jean-Claude Juncker admetia estar “molt, molt preocupat” i ho rematava amb un críptic “Ens haurem d’ocupar d’aquesta situació d’una manera o una altra”. Ell “és el termòmetre perfecte” del que passa als despatxos de la plaça Schuman de Brussel·les, admet un altre responsable comunitari.

CONNIVÈNCIES. L’ afer intern ha transcendit. “La neutralitat ja no és neutra”, es lamenten des del govern català. El “tabú” -com ho qualificava un funcionari, des de l’anonimat, al diari digital EUobserver - s’ha trencat per incomodar les institucions comunitàries i més d’una capital europea.

“La Comissió no és important -diu un funcionari de Brussel·les-. Si hi ha algun canvi vindrà dels estats”. A partir d’avui, amb Angela Merkel ratificada, Berlín podrà tornar a mirar cap a Europa per adonar-se que el missatge deno exagerar en la resposta que en privat van fer arribar, fa temps, a Mariano Rajoy ha quedat superat per un desplegament judicial, policial i d’usurpació de competències.

“Després d’això no caldrà que li busquem les puces a Polònia o Hongria”, tuitejava divendres el corresponsal de Libération a Brussel·les, Jean Quatremer, enfant terrible de la sala de premsa de la Comissió des de fa més de vint anys, que es declara contrari a la independència de Catalunya.

Ja fa temps que Brussel·les havia decidit enretirar-se per no prendre mal. Les violacions de drets a Hongria han demostrat durant anys el poder del Partit Popular Europeu per silenciar crítiques i condemnes a un dels seus. Les capitals callen. Avui per tu i demà per mi.

DISCURS. La presència d’alts càrrecs polítics de les institucions comunitàries a Catalunya s’ha anat reduint els últims anys. Un Martin Schulz en campanya per l’Eurocambra, alguna inauguració de fires amb comissaris sense temps a l’agenda per parlar pràcticament amb ningú... Barcelona ja no venia tan de gust. El 2016 l’aleshores eurodiputada Vi- viane Reding encara es va veure a Palau amb el president Puigdemont i el conseller Romeva. Dos anys abans, en un “diàleg ciutadà” amb organitzacions civils catalanes, Reding -encara comissària europea- va reclamar “a les dues parts una negociació”. Quan un periodista li va demanar en roda de premsa què en pensava del dret a decidir, la luxemburguesa va assegurar que respectava “el dret dels ciutadans a expressar-se”. “Qui soc jo per dir que no teniu dret a expressar-vos? -va rematar-. Les Constitucions i els tractats de la UE no són intocables” .

Aquell dia, però, a primera fila l’escoltava Íñigo Méndez de Vigo. Era secretari d’estat per a la UE i no pas el portaveu de govern que avui denuncia reunions “tumultuàries”. “El meu amic Íñigo, que ha vingut a controlar tot el que dic, potser vol intervenir”, li va dir Reding, buscant complicitats. En tres segons les apel·lacions al diàleg van quedar aniquilades. “Només els tontos discuteixen els fets”, va deixar anar Méndez de Vigo, agafant-se, curiosament, a una frase de Lenin.

El fet és que Brussel·les s’ha quedat sense discurs per solidaritat amb un govern sense estratègia política.

stats