Jo també sóc un fill secret d’Artur Mas
Doncs sí, senyores i senyors. El meu caràcter natural, introvertit i apocat, m’havia impedit revelar-ho fins ara, però un dia alguna mala llengua em va fer saber que jo no era fill dels meus suposats progenitors, sinó d’aquest senyor que surt tant per la televisió i, probablement de Carme Forcadell, que per algun motiu es va permetre d’ordenar-li “President, posi les urnes”, amb un to que recordava clarament el d’una dona despitada. Ja dic que, reservat com sóc, vaig optar en el seu moment per callar, però ara que el tàndem format pel ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, ens han assabentat, amb la seva verba florida, d’una altra filla natural (se’n diu així, oi?) del president de Convergència, he decidit trencar el meu silenci, basant-me en fonts tan fidedignes com la venedora de naps de la cantonada de casa meva, que sosté, i ara que ho diu, amb raó, que físicament sóc clavat al senyor Mas, especialment pel pentinat i per aquest mentó tan característic.
Suposo que dos fills secrets deuen ser d’alguna manera germanastres, i reconec que sento curiositat per conèixer personalment la meva i començar a reclamar els nostres béns i propietats sobre els del matrimoni Mas-Rakosnik. Jo em demano la refundació de Convergència en una nova força que ja tinc mig dissenyada dins del cap, i ella podria assumir el rol i les responsabilitats de Francesc Homs.
De les conxorxes pròpies i característiques de les justament anomenades “clavegueres de l’Estat” a les insinuacions i les rumorologies dignes de publicacions com el ¡Qué me dices! murmurades dins un despatx ministerial es veu que només hi ha una passa, però és una passa d’una gravetat tan extrema que falten els adjectius per qualificar-la. Tot aquest assumpte entre Gombó i Mister Belvedere causa tanta repugnància que hauria de ser suficient per haver fet implosionar tot el govern espanyol en funcions, la mateixa campanya electoral i el Partit Popular, definitivament retratat com una banda d’indesitjables. En lloc d’això, el PP ha augmentat notablement els seus rèdits electorals, millorant notablement els resultats del desembre passat, i s’ha consolidat com a més que possible partit de govern. Està molt bé. Ignoro si aquesta mena de coses també succeeixen en altres països de l’entorn que anomenem civilitzat, però em sembla molt que resulten inimaginables.
Mentre Fernández i De Alonso tenen encara les penques de presentar-se com a víctimes de no se sap ben bé què, ells es dediquen a especular amb la possibilitat que un adversari polític vagi pel món fent fills com si fos el pare de Julio Iglesias. Germanastra meva, posem-nos en contacte i anem a veure el papa, a veure si encara ens cau alguna cosa.
