És tan llarg i ample el llit...
Al diari em trobo un anunci a tota pàgina d’una empresa dedicada a les últimes voluntats dels éssers humans. És la carta en lletra cursiva d’una senyora que es dirigeix als fills. “Hola, soy mamá ”, diu. “ Si leéis esto es que ya no estoy entre vosotros ”. I llavors els explica que no vol que pateixin a l’hora d’enfrontar-se als detalls de la seva mort i sobretot a l’hora de pagar-ho. Ella s’ha encarregat de tot amb l’empresa en qüestió perquè ja s’enrecorda -explica- de com van patir tots plegats amb l’enterrament del papa. I el cas és que, en un moment de la carta, la senyora (no en sabem el nom) diu: “¿Os acordáis de la canción de Serrat que cantábamos en el coche? Quiero que suene ese día ”.
Que la senyora no digui quina cançó és em sembla una mala jugada. Si jo digués als de casa: “Us enrecordeu de la cançó de Bowie que cantàvem al cotxe?” em maleirien l’esquelet, perquè al cotxe de Bowie n’hem cantat moltes. ¿Que la senyora ho faci deu voler dir que al cotxe només en cantaven una, de cançó d’en Serrat? És estrany. Llavors, sense més preàmbuls, en diria el títol. Potser no se n’enrecorda?
És fàcil pensar en Mediterráneo. Hi ha la frase aquella que parla de la mort: “ Si un día para mi mal viene a buscarme la parca... ” Esclar que llavors els fills de la senyora haurien d’empènyer una barca (de la seva propietat) al mar i esperar que bufés vent de llevant (a la tardor) prou fort perquè esdevingués temporal i li estripés les veles (si he entès la metàfora). I, llavors, a ella l’haurien de sepultar en un cementiri que reunís les característiques esmentades a la cançó. Si no és Mediterráneo, quina pot ser? Conillet de vellut? La tieta? Los fantasmas del Roxy? Ja em veig els hereus de la senyora a la gira de El gusto es nuestro per provar de recordar. Esos locos bajitos? Hoy puede ser un gran día?
