La tanca de Tom Sawyer
Mentre aquí, als nostres mòbils, hi continua posant allò d’“estic reunida”, allà, la Soraya Sáenz de Santamaría ha dit que “Catalunya manté el seu benestar per la solidaritat d’Espanya”. Aquestes paraules, d’un cinisme tan monumental que ja dóna la volta per passar a ser perversa ingenuïtat, se sumen a les d’altres membres del govern del Regne, i els seus acòlits escrivents, que fa un dia o dos deien que “Catalunya és la Grècia d’Espanya” i que, per tant, “Montoro pagarà a la Generalitat com la UE a Grècia”. Quin nivellàs, Tomàs.
Mark Twain, nascut, per cert, un dia com ahir (ho sé perquè un dia com ahir també va néixer tot de gent important...), va escriure un episodi magnífic a Les aventures de Tom Sawyer. El nen no fa el que toca (ara no recordo què és) i la tieta el castiga a emblanquinar la tanca. Fastiguejat, es posa a emblanquinar la tanca. És a dir, a complir el càstig. Però vet aquí que passa un altre nen i li pregunta què fa. I ell, en lloc de dir que emblanquina la tanca perquè està castigat, li diu que té el gran privilegi d’emblanquinar la tanca. I que si vol, a canvi d’unes monedes, esclar, l’hi deixarà fer a ell. El nen s’empassa l’ham. I no cal dir que al cap d’una estona tot de nens fan cua per emblanquinar la tanca de l’espavilat Tom Sawyer, que, a banda de mirar-s’ho ajagut, aconsegueix un bon cabàs de diners.
El govern d’Espanya i els seus acòlits, capgirant del tot els fets, es comporten com l’espavilat Tom Sawyer. No cal dir que nosaltres som els idiotes que emblanquinem i paguem per fer-ho. Els nens emblanquinadors devien ser catalans. Tots som fills de la nostra literatura, suposo. Ells tenen la picaresca espanyola. Nosaltres suposo que tenim la Renaixença. És a dir, les bones maneres, les tertúlies, els cafès. El reunir-nos, vaja.
