La tanca que no punxa ni ofega és un futur vivible
Se sol dir que des de la caiguda del Mur l’esquerra ha anat perdent terreny i s’ha vist obligada a jugar en el de la dreta. S’ha arribat a afirmar que hi ha un únic terreny de joc i que el somni utòpic predicat per l’esquerra clàssica, aquell socialisme de parc berlinès que el socialisme real va concretar i pervertir, era una febre infantiloide de la qual almenys Occident s’havia curat. El rèquiem d’aquell somni seria la desinhibida entrada dels socialdemòcrates a les grans corporacions, o la manera com algun aprenent de messies avui ens el disfressa.
Però el pèndol de la història el ressuscita, escombrant en la seva caiguda els bipartidismes, emmanillant els artífexs de miracles econòmics que han fet estralls en la classe mitjana, i empenyent Xavier Trias a asfaltar cuita-corrents Barcelona mentre Europa, arrapada al seu precari benestar, veu com les platges on hauria volgut relaxar-se se li estan omplint de cadàvers de pell fosca.
Que la utopia torni no ha d’estranyar ningú. Si fem un zoom prou potent es fa evident que són els ideals de l’esquerra, si la civilització avança, els que van deixant obsolets els de la dreta. Les giragonses i petites marrades creen la il·lusió que sempre som allà mateix. Però, com en el lent ascens a un cim, girar-se és descobrir quina part del somni s’ha fet real. El vot femení, la il·legalització de l’esclavitud o el laïcisme de l’estat van ser en el seu moment utopies d’una esquerra esbojarrada i excèntrica. I el dret dels homosexuals a casar-se o a tenir fills ho eren fa quatre dies.
Ho eren i ho són fora del paradís terrenal -en termes comparatius- que anomenem Primer Món. Curiosament, però, cap establishment -ni aquell que fa un segle i mig liderava a Barcelona la Lliga Antiabolicionista- gosa qüestionar avui l’exportació d’aquestes exutopies a tot el planeta. La que no els suscita tant d’entusiasme, la que entrebanquen amb tots els bastons a la roda imaginables, és una de gens ex que, mentre estigui tan terriblement pendent, continua traçant una línia clara entre dretes i esquerres; i no pas, com sembla que pretenen alguns, entre els de dalt i els de baix, entre “la casta i la gent”.
Formulada amb tota senzillesa, és la utopia que vol aconseguir que tots els nens tinguin una infància que no sigui un fort handicap respecte a la d’altres nens. No pretén carregar-se la meritocràcia; pretén, només, que no sigui una cínica farsa. Ser de dretes -siguis gent o casta-és renunciar-hi, entregar-se al fatalisme que també veia impossible totes les altres utopies. I ser molt de dretes és proclamar que convertir-la en programa de govern suposa una greu amenaça per al “món lliure”. Per a aquest “món lliure” que no sap què fer amb els que vénen en pastera. Que un dia es posa a rescatar-los i l’endemà fa marxa enrere angoixat per l’efecte crida que això tindrà.
L’única tanca entre Àfrica i Europa que no punxa, que no ofega, que no humilia, que no deshumanitza, és un futur vivible per a tots. Mentre no hi sigui -i que hi sigui és feina de molts anys- les xifres del macabre recompte seguiran pujant fins a deixar de ser notícia.
