Una tanda de penals
BRUSSEL·LES. Aquest cap de setmana Espanya i Itàlia encapçalen la súplica d'ajuts i canvis en la política econòmica de l'eurozona, i es troben a tocar de la intervenció a causa de les seves febleses i els errors dels seus governs. I mentrestant, les seleccions de futbol de tots dos països es disputen l'hegemonia europea després de cruspir-se els equips de França, Alemanya i Anglaterra, entre d'altres. Davant d'aquesta realitat contradictòria, els espanyols i els italians podrien sentir-se deprimits o orgullosos. I no cal dir que han triat l'orgull, que és més agraït i més fàcil. El futbol és un espectacle vistós, i per això els partits de l'Eurocopa tenen més audiència que els noticiaris que informen del que es decideix a la cimera de Brussel·les. No crec que això tingui res de sorprenent. El que és més perillós és la lleugeresa amb què alguns sectors fan bandera del patriotisme futbolístic, buscant en un equip de futbol les virtuts i la simbologia que no poden trobar en cap altre terreny de joc on Espanya es jugui les garrofes. L'exhibició d'espanyolisme futboler, que sempre és força tronat, en les circumstàncies actuals resulta patètic.
PANTALLES GEGANTS. A Catalunya els partits de la roja són els moments bianuals d'expressivitat espanyolista; i com que no n'hi ha d'altres, és normal que el PP, Ciutadans i altres formacions no nacionalistes s'esforcin a demanar als poders públics -"amb el panorama que tenim!"- que paguin pantalles gegants perquè els catalans bons i els erràtics puguin veure jugar la selección de todos . Ja entenc que els èxits d'un equip fet tan a la catalana desperti adhesions a Catalunya, sobretot si guanya (aquí també som gregaris), però la base del tema -convé recordar-ho- és que no hi ha alternativa. A les eleccions, tu pots votar catalanista o espanyolista; a l'Eurocopa, o vas amb Espanya o no vas enlloc, perquè la selecció que preferiríem molts catalans està rigorosament prohibida per la legislació espanyola. Per tant, l'adhesió a la roja es fonamenta en una coacció. Però tant és; aquest vespre acaba tot. I quan un servidor faci balanç de la setmana, el que recordarà és l'enquesta del CEO que anticipa un 51% de vots favorables a la independència. Per cert: molts d'aquests vots provenen de gent que avui s'alegrarà de veure guanyar la roja .
DEMÀ. Arrigo Sacchi va dir que el futbol és "la més important de les coses poc importants", i no negaré la seva rellevància a l'hora d'agombolar identitats i entusiasmes. Però convé recordar que fa vuit anys que Espanya celebra èxits esportius de primeríssim nivell i això no li ha servit ni per millorar com a país ni per resoldre els seus conflictes identitaris. Durant aquests vuit anys, en què ens hem trobat la selecció espanyola fins a la sopa, farcida de jugadors catalans aixecant trofeus sense treva, el sobiranisme català ha conegut l'expansió més important de tota la seva història. Per tant, guanyi qui guanyi aquesta nit, pensem que demà tornarà a sortir el sol i que la feina continuarà. Tant de bo el Barça guanyi molts partits, tant de bo tinguem selecció catalana de futbol. Però, sobretot, tant de bo que la fermesa de la nostra identitat no s'hagi de posar mai a prova en una tanda de penals.
