Publicitat
Publicitat

Un tatano a la vitrina / El vídeo obscè

Un tatano a la vitrina

Havíem quedat amb el capità del Barça per sopar després del partit del Sevilla. Només hi aniríem si guanyàvem. Si no, no estaria d'humor per sortir de casa. Vam perdre 0-1, amb gol de Suker. Però igualment va estimar-se més anar a fer un mos, per desemboirar-se. A l'hora del cafè de l'últim diumenge de novembre del 94, a la taula del fons del Petit París, el Pep Guardiola em va presentar el seu gran amic. El Jordi Basté, barbut, desendreçat i amb uns texans que li anaven balders de tot arreu, sortia de fer El final de la jornada de Catalunya Ràdio. Va ser encaixar la mà i no parar de riure, fins avui. Sempre en tenia una per dir, sempre estava de bon humor i, a cada cosa que explicava, desprenia una energia encomanadissa. Aquesta és, al meu entendre, la clau de la comunicació. I la del seu enorme èxit. Agradarà més o menys, el trobareu rigorós o populista, però és innegable que és tot passió. Per la ràdio, per la feina i per la vida. I això es transmet a través de les ones i arriba directe a l'oient. Aquesta manera tan planera d'explicar-se (tan d'Horta) és el seu millor esquer i la drecera que l'ha dut a guanyar el premi Ondas, aquest cavall alat que ell, per dissimular l'orgull o per timidesa, n'hi diu tatano.

Potser per responsabilitat, per la paternitat, senzillament pel pas dels anys o per haver- se anat allunyant del periodisme esportiu que sempre reivindica, ara el Basté s'ha tornat més tàctic, calculador, fins i tot més seriós. Però, matí a matí, no ha perdut ni un bri de la il·lusió de quan va començar, amb 9 anys, a Ràdio Joventut. Allà coincidia amb un tal Bassas i un joveníssim Arús. Igual que el Barça homenatja La Masia, potser caldrà també que esbrinem quina era la fórmula secreta del planter de l'emissora de la Via Augusta. Bravo, Jordi.

El vídeo obscè

En aquesta campanya electoral, gairebé em sabia greu que a Carme Chacón li haguessin preparat una publicitat televisiva tan austera. D'entrada, era una llàstima que hagués de compartir l'única Coca-cola Zero que li quedava a la nevera amb tres amigues. Sortien a un glop per barba en una reunió de groupies de Felipe González. Després, les fotografies en blanc i negre de l'anunci de "l'esforç i justícia social" tristejava per totes bandes. Semblava, talment, que el PSC s'hagués rendit abans d'hora a la majoria absoluta popular. Ara, amb el vídeo de la polèmica, els socialistes catalans han reviscolat. Han matat el pacient de la medicina pública per continuar ells en vida. Han empipat els convergents, han ofès bona part de l'opinió pública (i de la publicada) però han sabut sacsejar la campanya. La ficció televisiva és tan directa com obscena. La gent no mor als hospitals públics per culpa de les retallades. En qualsevol cas, la ministra Salgado, companya de govern de Chacón, li diu a l'executiu de Catalunya que encara ha de retallar el doble del que està fent. Com quedem? És més pervers aquest doble discurs que això de veure un metge estaquirot que, per culpa de les retallades, no mou ni un dit per salvar la vida del pacient. És, sobretot, una historieta altament injusta amb els professionals de la medicina, que, per més que pateixin els ajustos, mai no deixarien morir un malalt d'aquesta manera. Mentre en el programa del Basté discuteixen sobre aquest vídeo, van a publicitat i sona una falca de CiU. Apareix Duran i Lleida llançant una idea nova: per anar a votar -diu- s'ha de pensar amb el cap, amb el cor… I també amb la cartera. Tal com estan les coses, potser acabarem votant amb una altra cosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT