25/03/2016

El teatre del terror

12 min
El teatre del terror

Tal com indica el significat literal de la paraula, el terror és una estratègia militar que pretén canviar la situació política sembrant la por més que no pas causant danys materials. Gairebé sempre, aquesta estratègia és adoptada per grups molt petits, que no poden infligir gaires danys materials als seus enemics. Evidentment, tota acció militar sembra la por. Però, en la guerra convencional, la por és només un resultat col·lateral de les pèrdues materials i normalment és proporcional a la força que causa aquestes pèrdues. En el cas del terrorisme, la por és l’eix de tot, i hi ha una desproporció sorprenent entre la força real dels terroristes i la por que aconsegueixen infondre.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No és fàcil canviar la situació política per mitjà de la violència. El primer dia de la batalla del Somme, l’1 de juliol del 1916, l’exèrcit britànic va perdre 19.000 homes i 40.000 més van quedar ferits. Quan la batalla es va acabar, al novembre, els dos bàndols junts van tenir més d’un milió de baixes, incloent-hi 300.000 morts. Ara bé, aquesta carnisseria inimaginable amb prou feines va alterar l’equilibri del poder polític a Europa. Van caldre dos anys i milions de baixes més perquè finalment alguna cosa es trenqués.

Comparat amb l’ofensiva del Somme, el terrorisme és una qüestió ben minsa. Les explosions de Brussel·les del 22 de març del 2016 van matar 31 persones. El 2002, en el moment àlgid de la campanya de terror palestina contra Israel, quan els autobusos i els restaurants eren atacats cada pocs dies, el nombre de víctimes mortals va ser de 451 israelians. El mateix any, 542 israelians van morir en accidents de trànsit. Hi ha pocs atacs terroristes que matin centenars de persones, com ara l’explosió del vol 103 de Pan Am sobre Lockerbie el 1988. Els atacs de l’11 de Setembre van establir un nou rècord, ja que en van matar 3.000. Però fins i tot aquesta xifra queda petita al costat del preu de la guerra convencional. Si sumem totes les persones mortes i ferides a Europa per atacs terroristes des del 1945 -incloent-hi víctimes de grups nacionalistes, religiosos, esquerrans i dretans-, la xifra continuarà sent molt inferior a la quantitat de baixes de qualsevol batalla obscura de la Guerra Mundial, com ara la tercera batalla de l’Aisne (250.000 víctimes) o la desena batalla de l’Isonzo (225.000 baixes). Avui, per cada europeu que mor en un atac terrorista, almenys en moren mil d’obesitat o malalties relacionades. McDonalds és una amenaça molt més gran per a la supervivència de l’europeu del carrer que l’Estat Islàmic.

Així doncs, ¿com poden pretendre aconseguir alguna cosa, els terroristes? Després d’una acció de terrorisme, l’enemic continua tenint el mateix nombre de soldats, tancs i vaixells que abans. La xarxa de comunicació, les carreteres i les vies fèrries de l’enemic continuen bàsicament intactes. Les seves fàbriques, els seus ports i les seves bases militars queden ben poc afectades. Malgrat això, els terroristes esperen que, tot i que amb prou feines poden escantellar el poder material de l’enemic, la por i la confusió portin l’enemic a fer un mal ús de la seva força intacta i reaccioni desproporcionadament. La idea dels terroristes és que quan l’enemic enfurismat utilitzi la seva força massiva contra ells desencadeni una tempesta política i militar molt més violenta de la que els terroristes mateixos haurien pogut crear mai. Durant qualsevol tempesta, passen moltes coses imprevistes. Es cau en errors, es cometen atrocitats, l’opinió pública vacil·la, els que eren neutrals canvien de postura i l’equilibri de poder canvia. Els terroristes no poden preveure quin serà el resultat, però tenen moltes més probabilitats de pescar en unes aigües així de tèrboles que no pas quan el mar polític està en calma.

D’aquí ve que els terroristes semblin una mosca que intenta destruir una terrisseria. La mosca és tan dèbil que no pot moure ni una sola tassa. Per tant, troba un elefant, se li fica a l’orella i comença a brunzir. L’elefant embogeix de por i ràbia, i destrueix la terrisseria. Això és el que ha passat al Pròxim Orient durant l’última dècada. Els fonamentalistes islàmics no haurien pogut derrocar mai Saddam Hussein per si sols, de manera que van enfurismar els Estats Units amb els atacs de l’11 de Setembre i els EUA van destruir la terrisseria del Pròxim Orient en lloc d’ells. Ara prosperen enmig dels estralls.

Tornar a remenar les cartes

El terrorisme és una estratègia militar molt poc atractiva perquè deixa totes les decisions importants en mans de l’enemic. Com que els terroristes no poden causar danys materials greus, totes les opcions que l’enemic tenia abans de l’atac terrorista continuen estant a la seva disposició després, de manera que pot triar quina vol utilitzar amb tota llibertat. Normalment els exèrcits intenten evitar aquesta situació al preu que sigui. Quan ataquen, no volen representar un espectacle espantós que enfureixi l’enemic i provoqui que s’hi torni. El que pretenen és infligir danys materials significatius a l’enemic i reduir la seva capacitat per contraatacar. Concretament, volen eliminar les seves armes i les seves opcions més perilloses. Això, per exemple, és el que va fer el Japó el desembre del 1941 quan va llançar un atac sorpresa contra els EUA i va enfonsar la flota americana del Pacífic a Pearl Harbor. Això no va ser terrorisme. Va ser guerra. Els japonesos no podien saber del cert com reaccionarien els americans davant de l’atac. Només sabien una cosa: decidissin el que decidissin, el 1942 els americans no podrien enviar una flota al Sud-est Asiàtic.

Provocar que l’enemic actuï sense haver eliminat cap de les seves armes o opcions és un acte de desesperació, que es duu a terme només quan no hi ha alternativa. Sempre que és possible infligir danys materials seriosos, ningú hi renuncia a favor del simple terrorisme. Si el desembre del 1941 els japonesos haguessin torpedinat un vaixell de passatgers civils per provocar els EUA, i al mateix temps haguessin deixat intacta la flota de Pearl Harbour, haurien comès una bogeria.

Però els terroristes tenen poques alternatives. Són tan dèbils, que no poden enfonsar una flota o destruir un exèrcit. No poden entaular una guerra. Per tant, el que fan és optar per produir un espectacle teatral que esperen que provoqui l’enemic i el faci reaccionar de manera desproporcionada. Els terroristes no pensen com els generals d’un exèrcit. Pensen com els productors de teatre. El record públic dels atacs de l’11 de Setembre testimonia que això ho entén tothom de manera intuïtiva. Si preguntem què va passar l’11 de Setembre, és molt probable que la gent digui que Al-Qaida va fer caure les Torres Bessones del World Trade Center. L’atac, però, no va implicar només les torres, sinó també dues accions més. Sobretot un atac reeixit contra el Pentàgon. ¿Com és que hi ha poca gent que ho recordi?

Si l’operació de l’11 de Setembre hagués sigut una campanya militar convencional, l’atac del Pentàgon hauria centrat una bona part de l’atenció. En aquest atac, Al-Qaida va aconseguir destruir parcialment el quarter general de l’enemic, i va matar i ferir alts comandants i analistes. ¿Com és que la memòria pública dóna molta més importància a la destrucció de dos edificis civils i a la matança de corredors de borsa, comptables i dependents?

És perquè el Pentàgon és un edifici relativament sobri i anodí, mentre que el World Trade Center era un tòtem fàl·lic imponent que en caure va produir un efecte visual enorme. Ningú que veiés les imatges de l’enfonsament de les torres podria oblidar-les mai. Intuïtivament entenem que el terrorisme és teatre, i per tant el jutgem pel seu impacte emocional i no pas material. A posteriori, probablement Ossama bin Laden hauria preferit enviar l’avió que es va estavellar contra el Pentàgon contra un objectiu més pintoresc, com ara l’Estàtua de la Llibertat. És veritat que hauria matat poca gent i no hauria destruït actius militars, però imaginem-nos quin gest teatral més potent hauria sigut.

Igual que els terroristes, els que combaten el terrorisme també haurien de pensar més com si fossin productors de teatre i menys com generals d’un exèrcit. Per sobre de tot, si volem combatre el terrorisme de manera efectiva ens hem d’adonar que res del que facin els terroristes ens pot derrotar. Nosaltres som els únics que ens podem derrotar a nosaltres mateixos si reaccionem d’una manera errònia a les provocacions terroristes.

Els terroristes tenen una missió impossible: canviar l’equilibri de poder per mitjà de la violència, quan gairebé no tenen cap capacitat militar. Per aconseguir el seu objectiu, els terroristes plantegen a l’estat un repte que també és impossible: demostrar que pot protegir tots els ciutadans de la violència política, a tot arreu i tothora. Els terroristes esperen que, quan l’estat intenti complir aquesta missió impossible, torni a remenar les cartes polítiques i els doni algun as imprevist.

És veritat, quan l’estat està a l’altura del repte, normalment aconsegueix esclafar els terroristes. Al llarg de les últimes dècades, diversos estats han liquidat centenars d’organitzacions terroristes. El 2002-2004, Israel va demostrar que fins i tot les campanyes de terror més ferotges es poden sufocar amb la força bruta. Els terroristes saben molt bé que en una confrontació d’aquesta mena tenen poques possibilitats. Però, com que són molt febles, i no tenen altra opció militar, no hi tenen res a perdre i hi tenen molt a guanyar. De tant en tant, la tempesta política creada per les campanyes antiterroristes beneficia els terroristes, i és per això que la jugada té sentit. Un terrorista és semblant a un jugador que té unes cartes particularment dolentes i intenta convèncer els seus adversaris perquè les tornin a remenar. No hi pot perdre res, però ho pot guanyar tot.

Una petita moneda en una gran gerra buida

Per què ha d’accedir a tornar a remenar les cartes, l’estat? Com que els danys materials creats pel terrorisme són negligibles, en teoria l’estat podria no fer res, o prendre mesures contundents però discretes, allunyades de les càmeres i els micròfons. De fet, sovint els estats fan exactament això. Però, en algunes ocasions, perden els estreps i reaccionen d’una manera massa enèrgica i pública, i així donen avantatge als terroristes. Per què són tan sensibles a les provocacions del terrorisme, els estats?

Als estats se’ls fa difícil aguantar aquestes provocacions perquè la legitimitat de l’estat modern es basa en la promesa de mantenir l’esfera pública sense violència política. Un règim pot aguantar catàstrofes terribles, i fins i tot no fer-ne cas, mentre la seva legitimitat no es basi a evitar-les. En canvi, un règim es pot enfonsar a causa d’un problema menor, si es considera que soscava la seva legitimitat. Al segle XIV la pesta negra va matar entre una quarta part i la meitat de la població europea, però això no va fer que cap rei perdés el tron, i tampoc n’hi va haver cap que fes gaires esforços per contrarestar la plaga. En aquell temps, ningú creia que una part de la feina d’un rei fos evitar que hi hagués plagues. En canvi, els governants que permetien que l’heretgia religiosa s’estengués pels seus dominis s’arriscaven a perdre la corona, i fins i tot el cap.

Avui dia, un govern pot fer els ulls grossos davant d’un alt nivell de violència domèstica i sexual, perquè això no soscava la seva legitimitat. A França, per exemple, cada any es denuncien a les autoritats més de 1.000 casos de violació, i n’hi ha uns quants milers més que queden sense denunciar. Els violadors i els marits violents, però, no es perceben com una amenaça existencial per a l’estat, perquè històricament l’estat no es va construir sobre la promesa d’eliminar la violència sexual. Per contra, els casos de terrorisme, molt més escassos, es veuen com una amenaça letal, perquè al llarg dels últims segles els estats occidentals han construït cada vegada més la seva legitimitat sobre la promesa explícita de mantenir a zero la violència política dins de les seves fronteres.

A l’Edat Mitjana, l’esfera pública estava plena de violència política. De fet, la capacitat de fer servir la violència era el tiquet d’entrada al joc de la política, i el que no tenia aquesta capacitat tampoc tenia veu política. No tan sols hi havia moltes famílies nobles que mantenien forces armades, sinó també ciutats, gremis, esglésies i monestirs. Quan un antic abat moria i sorgia una disputa sobre la successió, les faccions rivals -compostes per monjos, cacics i veïns amb interessos- sovint utilitzaven la força de les armes per resoldre la qüestió.

El terrorisme no tenia lloc en un món així. Qualsevol que no tingués prou força per causar danys materials substancials no tenia cap rellevància. Si el 1150 uns quants fanàtics musulmans haguessin matat un grapat de civils a Jerusalem, i haguessin demanat que els croats marxessin de Terra Santa, la reacció hauria sigut ridícula més que de pànic. Si volies que et prenguessin seriosament, almenys havies d’ocupar un castell fortificat o dos. El terrorisme no preocupava els nostres avantpassats perquè tenien una mà de problemes més grossos per afrontar.

Durant l’era moderna, els estats centralitzats van anar reduint de mica en mica el nivell de violència política dins dels seus territoris, i en les últimes dècades els països occidentals han aconseguit arribar gairebé a la violència política zero. Els ciutadans de Bèlgica, França o els EUA poden lluitar per dominar ciutats, corporacions, organitzacions i fins i tot el govern mateix sense cap necessitat de fer servir la força bruta. El control de milers i milers de milions d’euros, centenars de milers de soldats i centenars de vaixells, avions i míssils nuclears passa d’un grup de polítics a un altre sense que es dispari ni un sol tret. La gent s’ha acostumat ràpidament a això i considera que és el seu dret natural. Per consegüent, els actes de violència política en què es maten unes quantes dotzenes de persones, encara que siguin esporàdics, es veuen com una amenaça letal per a la legitimitat i fins i tot per a la supervivència de l’estat. Una petita moneda en una gran gerra buida fa molt soroll.

Per això el teatre del terrorisme té tant èxit. L’estat ha creat un enorme espai buit de violència política. Aquest espai fa de caixa de ressonància i amplifica l’impacte de qualsevol atac armat, per molt petit que sigui. Com menys violència política hi ha en un estat determinat, més gran és l’impacte públic d’una acció terrorista. Matar 30 persones a Bèlgica atreu molt més l’atenció que matar-ne centenars a Nigèria o l’Iraq. Paradoxalment, doncs, el mateix èxit dels estats moderns a l’hora d’evitar la violència política fa que siguin especialment vulnerables al terrorisme. Un acte de terror que hauria passat desapercebut en un regne medieval pot fer trontollar el cor mateix dels estats moderns més forts.

L’estat ha recalcat tantes vegades que no tolerarà la violència política dins de les seves fronteres que no té més alternativa que considerar intolerable qualsevol acció terrorista. Els ciutadans, al seu torn, s’han acostumat a la violència política zero, de manera que el teatre del terror els infon pors viscerals a l’anarquia i els fa pensar que l’ordre social està a punt d’ensorrar-se. Després de segles de lluites sanguinàries hem sortit del forat negre de la violència, però creiem que el forat encara hi és, i que ens espera pacientment per tornar-nos a engolir. Unes quantes atrocitats horripilants i ens imaginem que hi tornem a caure.

Per apaivagar aquestes pors, l’estat es veu impulsat a respondre al teatre del terror amb el seu propi teatre de la seguretat. Probablement, la resposta més eficaç al terrorisme és una bona intel·ligència i l’acció clandestina contra les xarxes de diners que alimenten el terrorisme. Però això no és una cosa que els ciutadans puguin veure a la televisió. Els ciutadans han vist el drama terrorista de la caiguda del World Trade Center. L’estat se sent empès a representar un antidrama igual d’espectacular, amb més foc i fum i tot. Per tant, en lloc d’actuar de manera silenciosa i eficaç, l’estat descarrega una tempesta fortíssima, que acostuma a satisfer els somnis més grans dels terroristes.

Així doncs, què hauria de fer l’estat davant del terrorisme? Una lluita antiterrorista eficaç s’hauria d’articular en tres fronts. Els governs s’haurien de concentrar en les accions clandestines contra les xarxes del terror. Segon, els mitjans de comunicació haurien de posar les coses en perspectiva i evitar la histèria. El teatre del terror no pot triomfar sense publicitat. Malauradament, massa sovint la premsa ofereix aquesta publicitat de franc. Informa obsessivament sobre els atacs terroristes i infla enormement el perill, perquè la informació sobre el terrorisme ven molts més diaris que la informació sobre l’escalfament global.

El tercer front és la imaginació de tots i cadascun de nosaltres. Els terroristes ens segresten la imaginació i la fan servir en contra nostra. Una vegada rere l’altra, representem l’atac terrorista al teatre del nostre cap, recordant els atacs de l’11 de Setembre o les explosions de Brussel·les. Els terroristes maten 100 persones i fan que n’hi hagi 100 milions que s’imaginen que darrere de cada arbre hi ha un terrorista a l’aguait. Cada ciutadà té la responsabilitat d’alliberar la seva imaginació dels terroristes, i hem de recordar-nos a nosaltres mateixos les veritables dimensions d’aquesta amenaça. És el nostre terror interior el que empeny els mitjans de comunicació a obsessionar-se amb el terrorisme, i el govern a reaccionar desproporcionadament.

I el terrorisme nuclear?

Ara bé, què passa amb el terrorisme nuclear o el terrorisme biològic? ¿I si els profetes catastrofistes tenen raó i les organitzacions terroristes obtenen armes de destrucció massiva, cosa que podria causar uns danys materials generalitzats, semblants als d’una guerra convencional? Si això arriba a passar, l’estat tal com el coneixem quedarà obsolet. Ara bé, el terrorisme tal com el coneixem també deixarà d’existir, com un paràsit que mor juntament amb el seu hoste.

Si unes organitzacions minúscules que representen un grapat de fanàtics són capaces de destruir ciutats senceres i matar milions de persones, deixarà d’haver-hi una esfera pública lliure de violència política. La política i la societat experimentaran transformacions radicals. És difícil saber com es canalitzaran llavors les lluites polítiques, però sens dubte seran molt diferents de les campanyes terroristes i antiterroristes de principis del segle XXI. Si el 2050 el món està ple de terroristes nuclears i biològics, les seves víctimes miraran enrere, cap al món occidental d’avui dia, amb una enyorança tenyida d’incredulitat: ¿com pot ser que una gent que tenia una vida tan segura se sentís, en canvi, tan amenaçada?

stats