El teatre folkloricosentimental de Cecília Màntua

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAquest estiu l’escena en llengua catalana ha estat acaparada a Barcelona per dues produccions de Cecília A. Màntua: La Pepa maca i La cançó de la florista. La primera ha estat representada al Teatre Romea per la Companyia de Comèdies de Teresa Cunillé, sota la direcció de Domènec Vilarrasa. La segona ho ha estat al Teatre Talia, sota la direcció de Joan Cumellas i amb Josefina Güell en el paper de la protagonista. L’èxit popular de La Pepa maca ha estat molt gran: la companyia de Teresa Cunillé sortint de tournée per tot el Principat, ha calgut deixar una altra companyia al Teatre Talia que continués representant aquesta obra, en la qual figura com a primera actriu Paquita Ferrándiz, tot just arribada d’Amèrica. És a dir, quan va vers les dues-centes representacions, hi haurà dues companyies a Catalunya, encapçalades per actrius de prestigi, que representaran la mateixa obra. Aquest fet és un testimoni que La Pepa maca té unes qualitats positives innegables i, a més a més, que és superior a La cançó de la florista. Cal no oblidar que el teatre és perquè la gent el vagi a veure. [...] Cecília A. Màntua té unes qualitats que és llàstima que no siguin aprofitades al màxim per a donar-nos un teatre popular autèntic. Les millors parts còmiques de l’obra neixen d’aquesta deu d’expressió directa i popular. [...] Al meu entendre [aquestes dues obres de Cecília A. Màntua] són un pas endarrera en l’evolució de la nostra escena, tot i llurs qualitats. Allunyades dels corrents actuals del teatre universal, s’acosten novament al costumisme sainetesc del segle passat, amb empelts sagarrians. És un teatre passat de moda i intranscendent. He dit passat de moda, però no vull dir fora d’època: és fet per a mentalitats de serial i afalaga patriotismes que se satisfan amb folklore i amb triomfs d’equip de futbol. Però és ben fet. Interessa i atreu públic. Compleix, per tant, una funció social. Cal no oblidar que Catalunya no viu dins una normalitat cultural, i Cecília A. Màntua a més de les qualitats que ja he mencionat més amunt, té el mèrit considerable de la seva popularitat: bé que per un costat esmussa el gust del públic, per l’altre l’acostuma a veure amb plaer teatre en català. En aquest sentit fa un servei al país.