Per què la televisió a Espanya està fent un Van Damme
Fem un joc: jo, primer, els explico que el consum televisiu a Espanya, l’any 2016, va ser de 233 minuts per persona i dia. O sigui, tres hores i cinquanta-tres minuts. I especifico que això és només el consum de la televisió en directe, sigui gratuïta o de pagament. A partir d’aquí, els demano que pensin quants minuts, per persona i dia, suposa el consum de vídeos a la carta (d’algun dels canals que operen a l’Estat també per ones). ¿Ho han calculat? No sé quina estimació deuen haver fet, però m’hi jugo un pèsol que probablement queda per sobre de la trista realitat: un trist minut.
Ho dic perquè de tant en tant apareix algun guru que determina la mort de la televisió-tal-com-la-coneixem. Hauríem de tenir clar, en aquest punt de la pel·lícula -o del telefilm-, que els consums audiovisuals funcionen per addició, no pas per substitució. I que, per a una vasta majoria de la població, el consum clàssic de televisió -allò de jaure al sofà, a veure què fan- segueix sent la modalitat preferida. Entre les persones de més de 64 anys, per exemple, la mitjana de consum tradicional és de cinc hores i cinquanta-tres minuts per dia. Imagino -espero- que molts d’aquests minuts no són de consum real sinó que senzillament l’aparell està engegat, per allò de fer companyia. (Esclar que això tampoc és un escenari especialment afalagador.)
I, tanmateix, alguna cosa es mou amb força. Entre l’allau de dades que deixa el final d’any, pel que fa a audiències televisives, n’hi ha una que ha passat força desapercebuda i voldria ressaltar. L’any 2016, el 56,8% del consum televisiu va correspondre a algun canal generalista (a Catalunya, TV3, 8TV, La 1, Telecinco, Antena 3, Cuatro o La Sexta). El 2010, la suma d’aquests canals era del 65,4%. Arrodonint: en només sis anys, un de cada cinc espectadors ha abandonat la televisió generalista. L’especialització guanya terreny: volem veure sèries, o esports, o notícies, o programes de crims, o la repetició número cent quinze de La que se avecina.
El principal fuel que manté en marxa la maquinària televisiva en obert és la publicitat. Que s’estructura, sobretot, a partir de l’audiència que té el primer canal de cadascun dels dos grans grups espanyols: Mediaset i Atresmedia.
En un anunci recent, Jean-Claude Van Damme -príncep de les plantofades gratuïtes i les eixarrancades impossibles- apareixia muntat sobre dos camions en marxa, un peu a cada vehicle. A mesura que els vehicles se separaven, ell anava obrint-se de cames en un split gimnàstic cada cop més dolorós de veure, sobretot per als que no passem d’una obertura de 30 graus.
Ja em perdonaran la metàfora amb entrecuix inclòs, però és així com veig el sector televisiu a Espanya. Com un Van Damme amb ulls esbatanats que observa que mentre el camió dels hàbits de consum tira cap a Talavera, el de la publicitat enfila cap a Torremolinos. Mal assumpte.
