26/02/2015

El seu temps ha passat

3 min
El seu temps ha passat

Aquesta setmana hem gaudit d’espectacle parlamentari -perquè d’això es tractava, no?-. I ho hem pogut fer a Barcelona i a Madrid. De l’escassa amenitat d’aquest tipus de xous ja n’he parlat a bastament. No milloren, sinó que van a pitjor. Però més enllà d’aquesta realitat, he observat un fet transcendental: els seus protagonistes principals -en aquest cas, els parlamentaris- estan fora, desconnectats, del temps present. Haver de suportar les seves actuacions és fatigant. Tot adopta un aspecte decadent, terminal. Pesat i amortitzat. L’ambient és allò que en castellà es descriu amb una gran plasticitat: cansino.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El que genera aquesta atmosfera parlamentària és el fet que els seus membres es resisteixen a reconèixer que ja no formaran part del futur. Del futur immediat, esclar. A les Corts franquistes els va costar molt, però a la seva manera van morir amb dignitat el 19 de novembre del 1977, el dia que van votar la Ley para la Reforma Política que els proposava el senyor Adolfo Suárez. Esclar que Espanya no té, ara, un Suárez. Tots miren al seu voltant per descobrir el geni que els digui que res canviarà. I a Catalunya el nostre Suárez particular és el president Mas, que ha hagut de torejar amb tants impediments o més que el primer ministre de la Transició -¿recorden quan l’absolutament oblidable Alfonso Guerra el va titllar de “ tahúr del Misisipi ”?

Molt em temo que una de les raons per les quals el president Mas perseguia la llista única de cara a les eleccions consistia a evitar el lamentable espectacle a què estem assistint. El de la gent que es resisteix a plegar. Escoltar i contemplar com el senyor Herrera intenta emular les criatures de Podem, veure el seu comportament reivindicatiu, immadur i inconsistent, propi d’un estudiant de la Facultat d’Econòmiques dels setanta, resulta patètic. I ERC intentant fer veure que sobreviuran a l’hecatombe per sobre dels altres... Crec que tots s’equivoquen.

Fora ja del context català, també s’aferren al passat els senyors de Podem, la veritat. No només perquè fan la viva sensació d’enyorar les manifestacions contra el desembarcament de la Thatcher a les Falkland -la modernitat política dels membres de Podem és inexistent-, sinó perquè són fills d’un passat al qual no renuncien, d’uns valors que, en el fons, no estan disposats a perdre. No pretenen demolir el sistema polític existent per construir alguna cosa nova, innovadora, al seu lloc. Només pretenen canviar la ubicació dels mobles. Els delata el seu programa. No hi he trobat cap referència a modificar la llei electoral, que és la principal responsable que avui ens trobem amb uns polítics de piscifactoria guiats per un capitost. Volen aprofitar els fonaments corcats que han sustentat el sistema fins ara per promocionar-se ells! Analitzin com han organitzat el partit i observaran que tot està construït seguint el més pur estil Transició. El partit col·loca els seus candidats (oficialistes contra rebels ), el senyor Pablo Iglesias és una mena de cabdill que talla el bacallà per on li ve bé, etc. L’Espanya d’esquerres pretén sortir del foc per posar-se a les brases.

I els actuals dos grans partits espanyols? Competint perquè res es bellugui. Però no cal dir que, a immobilisme, ningú guanya el PP -l’únic partit que no sembla estar en perill-. El PP és un partit neoconservador, de comptables amb manguito. I a Espanya sempre hi haurà un lloc destacadíssim (gairebé el primer del pòdium) per als rancis nostàlgics i els anticatalans rabiosos. És l’Espanya cañí, eterna. I aquí el personal ibèric s’hi identifica.

Aquest columnista ha estat implacable amb els parlamentaris catalans. Pensa que són víctimes de la seva mediocritat. El millor que podria succeir és que la majoria s’adonessin que el futur ja no és seu. Del 27-S en sortirà el que en sortirà. Però amb independència o sense el país ha canviat totalment. El futur no compta amb els que avui seuen al Parlament de Catalunya. La realitat és tossuda.

He llegit que s’està a punt d’aprovar un sistema electoral nou. No en conec els detalls -si algú els té, que me’ls passi, sisplau; podrien tenir trampa-. Però seria bo que el nostre Parlament fos generós i per una vegada pogués estar a l’altura. Una llei electoral correcta constituiria un bon servei al país, ni que fos pòstum. Els nostres partits encara tenen l’oportunitat de morir amb una certa dignitat. Els parlamentaris franquistes ho van saber fer.

stats