Publicitat
Publicitat

Els temps turbulents produeixen bons assajos

Els premis Sidney es concedeixen a alguns dels millors assajos de l'any publicats en revistes. El jurat, format per una persona, és expressament contrari a premiar els assajos polítics perquè ja reben prou cobertura. El jurat es decanta a favor de peces que il·luminen les idees i les condicions que serveixen de base per als esdeveniments polítics.

Per exemple, durant l'any hi ha hagut molt de debat sobre com mirar de reduir la corrupció a l'Afganistan, a l'Iraq i arreu del Pròxim Orient. Però en una peça a l' American Interest titulada "Comprenent la corrupció", Lawrence Rosen pregunta: "Què significa corrupció?" Per als occidentals, significa una sèrie de coses: suborns i nepotisme, etcètera. Però quan Rosen pregunta a la gent del Pròxim Orient què és la corrupció, rep múltiples interpretacions amb un significat totalment diferent: "La corrupció és fallar a l'hora de compartir qualsevol mostra de generositat que has rebut amb les persones amb qui has establert lligams de dependència".

La nostra visió de la corrupció té lògica en una nació de lleis i institucions impersonals. Però Rosen explica: "El seu és un món on l'aspecte definitori d'un home és que ha format una xarxa de deutes, una cadena d'obligacions que demostren la seva capacitat de maniobrar en un món d'implacable incertesa". Això vol dir que no donar una feina a un cosí és ser corrupte; no enllestir negocis amb els homes de la tribu és ser corrupte. Reduir la corrupció a l'Afganistan no és una qüestió de substituir el president Hamid Karzai per un home més honest. És un procés més profund.

En el passat, la gent consultava els oracles. Ara consultem estudis. Ens recolzem en troballes científiques per prendre decisions en matèria de salut, en qüestions polítiques i en molts altres temes. Però en un assaig titulat " La veritat desapareix", al New Yorker , Jonah Lehrer informa sobre un fenomen estrany. Lehrer descriu un tipus de droga antipsicòtica l'efectivitat de la qual va ser demostrada per diverses proves mèdiques intensives. Però en una posterior sèrie d'estudis, la força terapèutica d'aquestes drogues semblava que desapareixia sobtadament. No és un cas aïllat. "Ara, tot tipus de descobriments científics sòlidament establerts han començat a semblar notablement incerts -escriu Lehrer-. És com si el que nosaltres considerem fets estiguessin perdent la seva veritat: conclusions que han estat venerades en llibres educatius són, de sobte, improbables." El món és fluid. Els prejudicis i l'atzar poden escampar-se en totes direccions. Per exemple, entre el 1966 i el 1995 es van realitzar al Japó, Taiwan i la Xina 47 estudis sobre l'acupuntura, i tots van confirmar que era una teràpia efectiva. En el mateix període, dels 94 estudis desenvolupats sobre aquest mètode als EUA, Suècia i el Regne Unit, només un 56% van donar resultats positius. La lliçó és que no s'han de rebutjar els estudis, però mai s'ha de subestimar la complexitat del món que ens envolta.

Hi ha hagut molts articles publicats sobre el declivi a Detroit, però l'assaig de Charlie LeDuff "Qui va matar Aiyana Stanley-Jones", a Mother Jones , aconsegueix una força especial. Comença amb l'assassinat d'una nena petita en una batuda policial; després el text torna enrere, fins a l'estúpida mort d'un adolescent que va precipitar aquella batuda -sembla que la víctima es va enfrontar amb el seu assassí perquè conduïa una motocicleta molt sorollosa.

Aleshores, LeDuff apunta a la decadència de tot plegat a Detroit -una ciutat on el 80% dels alumnes de batxillerat no són capaços de solucionar exercicis bàsics de matemàtiques, on el laboratori de criminologia va ser tancat per ineptitud, on es declaren 500 incendis cada mes i on el 50% dels conductors no tenen permís de conduir-. LeDuff, experiodista del Times , es desplaça des d'un context extern fins als detalls específics -des de la fallida de l'economia industrial de Detroit fins al fet que un capellà local es va haver de fer càrrec de les despeses de 4.000 dòlars del funeral de la nena assegurant que el pare de la criatura havia fugit amb les donacions recollides per pagar la cerimònia.

En un assaig a Foreign Affairs titulat "El futur demogràfic", Nicholas Eberstadt descriu el futur declivi de la mà d'obra. En les dues properes dècades hi haurà una disminució del 30% en el nombre de xinesos d'entre 15 i 29 anys -100 milions de treballadors menys.

Tyler Cowen escriu una peça superba i contraintuïtiva sobre la desigualtat d'ingressos titulada "La desigualtat que sí que importa", a The American Interest . El text és ple d'observacions interessants. Per exemple, la desigualtat que realment fa mal és la local -la del paio de la cantonada que pot gastar-se 3 dòlars més per una caixa de cerveses, no la de Bill Gates i els seus milers de milions invertits arreu del país.

Però el punt central del treball de Cowen és aquest: la gent espavilada, sobretot en el sector financer, té actualment uns incentius enormes per assumir grans riscos. Si els riscos disminueixen, encara tenen milions estalviats al banc. Si l'encerten i superen els riscos, aleshores es fan bestialment rics. El resultat és una societat amb moltes més desigualtats i una inestabilitat financera més gran. No sembla clar que sapiguem com fer front a aquest fenomen.

Finalment, hi ha dos assajos històrics que mereixen ser esmentats. Adam Gopnick va escriure un article fresc sobre Winston Churchill, "Les millors hores". Anne Applebaum va escriure un assaig excitant sobre Europa Central al segle XX titulat "El pitjor de la bogeria" al New York Review of Books.

Des de fa anys porto a terme aquests premis Sidney. I aquest 2010, un moment de turbulències, ha estat l'any més ric, l'any amb els millors assajos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT