31/03/2011

Un tercer miracle espanyol?

3 min

"El paro, problema inquietante... Nos acercamos al 3% de la población activa".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

(La Vanguardia , 9-1-1976)

Alguns documents que s'han fet públics recentment parlen dels anys previs a la crisi del 2007 com d'un període molt positiu. Així, per exemple, el document de la Fundación Everis -que ha rebut una atenció mediàtica extraordinària- parla de la dècada 1997-2007 com del " milagro económico español ". Crec que es tracta d'un error de diagnòstic que pot portar a conclusions equivocades.

Hi ha moltes maneres de mesurar el miracle econòmic. He triat la que em sembla més clara: miracle és acostar-nos al nivell de vida del nostre veí del nord. El 1950 la nostra renda per càpita era la meitat que la dels francesos. Ara és un 90%. No cal ni dir que, mentrestant, la renda dels francesos ha crescut molt. Acostar-nos-hi tant ha estat, sens dubte, miraculós. De fet, la convergència ha tingut lloc en dues etapes, que constitueixen, doncs, dos miracles.

El primer miracle transcorre entre el 1960 i el 1975. És impossible deixar d'associar aquest fenomen amb el Pla d'Estabilització del 1959 i l'ocupació dels ministeris econòmics per una jove generació de tecnòcrates vinculats en molts casos a l'Opus Dei i disposats a acostar Espanya a Europa.

Per ocupar el poder, els tecnòcrates van haver de desplaçar el grup associat a Falange, que, en la mesura que seguia fidel a l'ideari vencedor a la Guerra Civil, defensava una economia controlada per l'Estat i tan desvinculada de l'exterior com fos possible (autàrquica, en la terminologia de l'època). Aquest recanvi personal i ideològic només va ser possible -en un règim tan conservador com el franquista- perquè Espanya es trobava en una situació desesperada: incapaç de pagar les importacions de petroli.

El període entre el 1975 i el 1985 és un període d'estancament en relació amb França. Un cop més, es fa impossible no associar aquest fet amb les convulsions de la Transició política i amb la terrible reconversió industrial necessària per fer front a la competència europea i més o menys controlada pel primer govern socialista. Al final del període, la taxa d'atur era del 21%.

El segon miracle comença amb l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (1-1-1986). Prèviament, Espanya havia fet els deures, que van incloure la reconversió industrial a què he fet referència abans. Disset anys després, el 2003, la nostra renda per càpita arriba al màxim nivell de convergència amb la francesa (un 89,5% segons l'FMI).

D'aleshores ençà no ens hem allunyat gaire de França, però l'atur ha tornat a créixer fins al 21% que hi havia el 1985. Crec que aquesta evolució ens permet arribar a una sèrie de conclusions interessants per valorar el moment que vivim.

1Parafrasejant Naomi Klein, els períodes de ràpid creixement espanyol han estat la conseqüència de mesures radicals decidides en estat de xoc, quan la classe política i l'opinió pública havien conclòs que era imprescindible un canvi. Els Pactes de la Moncloa en són un exemple paradigmàtic. ¿Ens trobem en una situació així? Em temo que, tot i que la nostra insolvència sigui manifesta i que la nostra taxa d'atur sigui insuportable, encara no en som del tot conscients. Als anys vuitanta hi havia una disposició a tancar sectors industrials sencers. Ara caldrà veure si es considerarà acceptable el tancament de l'aeroport de Lleida. És significatiu que les propostes del CAREC hagin estat considerades massa radicals pels agents socials reunits a Pedralbes.

2La darrera dècada -la del totxo- no ha estat cap miracle. Només ens ho ha semblat perquè la vam viure per sobre de les nostres possibilitats, a base d'endeutar-nos. No ens ha acostat a Europa i, en realitat, ha estat nefasta. Per aquest motiu, les esperances d'una recuperació automàtica eren un miratge: no n'hi haurà sense reformes.

3Un tercer miracle espanyol no sols és possible sinó molt més probable que a Portugal o Grècia. Aconseguiríem la renda de França només que la meitat dels nostres aturats treballessin. En realitat, tots els miracles econòmics es redueixen a aconseguir que el país es posi a treballar.

El temps dirà si les reformes que estem adoptant en aquest moment -particularment en els mercats laboral i financer- són suficients. Cal ser conscients, però, que un tercer miracle serà més dur que els anteriors: si en el passat van anar acompanyats d'un augment de la pressió fiscal per finançar l'estat del benestar, ara estem aprimant-lo mentre es redueixen els salaris.

stats