La tercera setmana de març del 2011
La història es fa dia a dia i la fem entre tots, però no hi ha cap dubte que hi ha dies que es poden assenyalar com a moments d'acceleració i com a punts d'inflexió perquè surt a la superfície un corrent subterrani que ja feia temps que estava canviant el futur, i que després aquests dies simbolitzen. L'11 de setembre del 2001, amb la caiguda de les Torres Bessones a Nova York, i el 15 de setembre del 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, són dos exemples recents.
Crec que les últimes setmanes, i d'una manera molt especial la que ara acabem, tenen aquestes característiques per la coincidència inesperada de diverses causes. Les revolucions parcialment reeixides a Tunísia i a Egipte posen en marxa uns processos de transició difícils i, per tant, amb un final poc previsible. Les oscil·lacions internes i externes de la pràctica guerra civil que hi ha a Líbia fan preveure un període de caos en aquest país. I, potser encara més important, és difícil entendre el significat i les derivacions de la dissimulada invasió de Bahrain per part de l'Aràbia Saudita. Tot plegat està refent el mapa polític al nord d'Àfrica i al Pròxim Orient, està posant en qüestió l'estabilitat d'una regió de tanta importància estratègica i fa difícil preveure l'evolució del mercat mundial del petroli i del gas.
Tot això coincideix, d'altra banda, amb el drama que pateix el Japó (terratrèmol i tsunami) i amb la posterior derivació cap a un accident nuclear. La importància del que passa a Fukushima i la seva discutible però immensa repercussió mediàtica global, inicien a tot el món una nova etapa en relació amb la utilització segura de l'energia nuclear.
No vull enfocar aquest article cap a consideracions de geopolítica global ni cap als sentiments de tipus emocional i dolorós que ens han produït els drames humans que hem contemplat a Líbia o al Japó. Només vull centrar-lo en una reflexió de caire econòmic relacionada amb l'energia. La tercera setmana de març del 2011 marcarà un canvi important en les nostres reflexions al voltant d'aquest tema.
L'enorme consum energètic de les societats occidentals es basa en quatre tipus d'energies primàries, cada una amb els seus avantatges, els seus inconvenients i els seus límits: l'energia procedent dels combustibles fòssils (carbó, gas, i sobre tot, petroli), la d'origen nuclear, la que ve de la biomassa, i la procedent directament del sol, de l'aigua o del vent (les que es poden considerar energies renovables). A Europa, el repartiment actual del consum entre els quatre tipus és, en percentatges aproximats, d'un 80%, un 10%, un 5% i un 5%. Només amb aquestes xifres ja es pot veure fins a quin punt depenem de les energies "fòssils", que tenen tres grans inconvenients: estan en procés d'esgotament, ja que les reserves són limitades per naturalesa; en utilitzar-les produeixen emissions de CO que estan canviant el clima global, i, per acabar, gairebé totes les reserves existents estan en poder de tercers països.
És imperatiu reduir el consum de combustibles fòssils importats, tant per les seves emissions, com per la dependència que generen com, sobretot, perquè la creixent demanda de tercers països fa que se n'incrementi el cost i que augmentin les perspectives d'esgotament. Però, a més, aquesta setmana està quedant molt clar que la garantia de subministrament és cada vegada més petita i les possibilitats de substitució per la nuclear són molt més problemàtiques. Si hem de rebaixar la part del petroli i el gas i no podem augmentar la part nuclear, només ens queden les quatre renovables, i això és molt més fàcil de dir que de fer.
Per sort, ens queda una sortida relativament simple: l'estalvi. Simple perquè els esforços que s'han de fer per reduir el consum, i les inversions que requereix, són inferiors a les d'augmentar altres produccions, ja que una part importantíssima de l'energia que ara consumim (més de la meitat), la malbaratem.
La tercera setmana de març del 2011 marca el moment de posar-se a treballar en aquesta direcció.
