Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

A terra i al mar

Un gran vaixell naufragat en costes precisament italianes, a començaments de l'any en què es commemora el centenari del Titanic , és una metàfora massa irresistible del que ens està passant perquè els columnistes, tertulians i opinaires de tota mena i condició la deixem passar alegrement. La imatge d'una comunitat de persones confiadament embarcades en un viatge de plaer que acaba en tragèdia és del tot oportuna per il·lustrar el que ens ha succeït als ciutadans de les societats del benestar, que donàvem per sobreenteses tot un seguit de prestacions que ens havien de procurar una cota raonable de felicitat (com els passatgers del vaixell, nosaltres també havíem pagat, i paguem encara, el nostre bitllet), però que només ens han portat a embarrancar absurdament, i de manera prou perillosa perquè molts hi perdin les seves possessions, i alguns, fins i tot, la vida. I per cert: com en la catàstrofe del creuer Costa Concordia (fins i tot el nom sembla triat a posta), les roques contra les quals hem xocat eren conegudes de tothom i sembla mentida que hi haguem anat a parar. Però aquí és on ens trobem: surant així com podem a la vora de les roques, amb l'aigua al coll i fent mans i mànigues per pujar al primer bot salvavides que passi.

L'ingredient de la indignació l'aporta el personatge del capità, detingut sota acusació d'haver causat l'accident amb la seva ineptitud i d'haver-se donat covardament a la fuga quan les coses van començar a anar mal dades. Per si tot això fos poc, l'home fa la impressió de refugiar-se en excuses de mal pagador quan afirma que l'escull contra el qual va xocar no apareixia a la carta nàutica. Encara que això fos cert, no esborra la impressió de turpitud i descurança que es desprèn de la seva actuació. Tot i que caldrà esperar que els tribunals i les autoritats competents es pronunciïn sobre el cas, res li estalviarà al capità del Costa Concordia haver-se convertit en la viva imatge d'un incompetent que evita donar la cara per les conseqüències fatals de la seva manera de fer. Com molts dels governants i prohoms que ara s'espolsen de qualsevol manera la responsabilitat per la situació econòmica, política i social en què ens trobem.

El president de la Generalitat, no cal insistir-hi, és molt aficionat a les metàfores marítimes. Que si el timó, que si la boira. Segur que, per això mateix, deu conèixer el proverbi mariner que avisa que, a terra i al mar, s'ofega qui no sap nedar. I que embarranca, hi afegiríem, qui elegeix estranys companys de viatge per fer la travessia; tan estranys que, de vegades, poden resultar fins i tot antinaturals. Ho dic només perquè, en els últims anys del president Pujol, els de l'entesa amb el PP d'Aznar, es va posar de moda en algun ambients comparar Catalunya amb el Titanic . Que no fos que ara a algú se li acudís establir paral·lelismes (injustos, no cal dir-ho) entre la Catalunya de Mas i el Costa Concordia . Les metàfores fàcils ja les tenen, aquestes coses, i de més grosses ja n'hem vistes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT