Publicitat
Publicitat

SALVATGE COR

"La terra no embrute"

Recomanar una novel·la catalana que en deu mesos ha esgotat quatre edicions és vergonyós però vull avisar als distrets i als esnobs que la van menysprear per no fer grans incursions metafísiques. Parlo de Primavera, estiu, etcètera , de la Marta Rojals, que se'ns ha venut com un retrat rural per als que voregen la quarantena. Si l'obra només fes un ús intel·ligent del dialecte i una descripció precisa del món de l'Ebre seria una perfecta mostra de folklore. La novel·la no és bona per l'exotisme del marc en si, sinó perquè aquest li permet explicar relacions més complexes. I és bona perquè se'n pot gaudir per molts motius: les donetes devoraran una Almudena Grandes de qualitat, els militants campestres enfortiran la solidaritat comarcal que viu d'insultar Barcelona, algun cavernícola comprendrà millor la seva dona. Però els lectors més afortunats seran els fills bastards dels pobles, perquè veuran la humanitat i la brutalitat del món que han deixat i entendran per què costa tant oblidar-lo i alhora fer-hi les paus. "La terra no embrute", diu un dels personatges, un pagès sec, noble i feiner. No sé si la terra embruta però sé que t'omple de retrets quan l'arracones i que només t'acull perquè ets dels seus. Al poble se'ns estima pel que som i no pel que podem ser, i això ens va bé per excusar-nos quan fracassem i per trobar-hi escalfor després d'una patacada. Però, quan entens què suposaria haver-t'hi quedat forçosament, només pots estimar-lo des de la distància.

Si no ens haguéssim de morir, no ens enamoraríem: per això una història d'amor com la d'aquesta obra sempre dirà més de la vida i la mort que les grans incursions metafísiques. I si a més l'amor s'explica honestament i amb relació als orígens, entendreix qualsevol ànima vella o jove que la cultura mal entesa no hagi ressecat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT