La terrible confessió

Jo, el polític més valorat a totes les enquestes. Jo, l'ambaixador polític i econòmic de Catalunya, digui-li a Madrit (no ciutat, sinó concepte), digui-li a Brussel·les. Jo, que sense ser conseller m'assec al consell executiu amb l'autoritat de qui posa els peus sobre la tauleta de davant del sofà a cals sogres. Jo, que he situat els meus peons al govern Mas amb una habilitat digna d'un curset avançat de boixets. Jo, Josep Antoni Duran i Lleida, resulta que he hagut de baixar a la Terra (una estoneta, no es pensi) per afirmar, amb rotunditat, que no tinc res a veure amb la desaparició de la programació de TV3 de la sèrie Infidels .

I ja té nassos la cosa, perquè el que he hagut de fer ha estat usar el meu blog per desmentir un rumor.

Imagini's, he ocupat l'espai que reservo per parlar dels temes cabdals del país per negar que hagi intervingut en l'eliminació d'un culebrot en què, pel que sembla, el tall rodó el serveixen amb abundant salsa. Bé, pel que m'han dit, perquè jo, tal com afirmo a la nota exculpatòria, mai he vist ni un minut de la sèrie. Què dic ni un minut... Ni un segon. Vaja, ni una dècima de segon fent zàping, que és com diu la gent que ha vist tres hores senceres del programa de Belén Esteban.

I sap què és el més terrible? Efectivament, que els nens passen pel meu costat i criden: "Papa, aquest és en Duran, oi? El senyor aquell que no va poder petar-se Infidels ". I que la resposta dels pares és: "Nen, canviem de vorera. Aquest no té poder ni per fulmi nar sèries".