Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

El testament de Pedro Ruiz

Júlia Otero va entrevistar Pedro Ruiz a Entrevista a la carta , aquest programa que havia de reformular el gènere de l'entrevista. Sort! Perquè la conversa que va mantenir amb l'humorista i cantant podria haver-se produït perfectament fa 20 anys i el contingut hauria estat exactament el mateix. Cada vegada que sento alguna sentència de Pedro Ruiz sobre les dones em vénen unes ganes irreprimibles de tirar una croqueta contra la tele. Tenint en compte la reiteració del discurs desconec els motius pels quals els periodistes senten un interès tan gran per les seves paraules. I pensar que a un home que parla a base de màximes memoritzades se li pot fer mantenir una conversa diferent em resulta complicat d'entendre. Deu ser per això que en alguna ocasió es notava alguna retallada dràstica en l'edició del programa. Escoltar frases del tipus " El amor es la red que nos impide estrellarnos en el vacío de la vida " o " Soy un aforismo. Estoy fuera del sistema " comença a fer-se pesat. Em sembla que encara no m'he refet que primer es declarés apàtrida i després confessés que cada dia fa un petó a la bandera espanyola. Escoltar aquesta resposta després d'aguantar gairebé cinc hores de celebració de la roja en directe et fa anar a dormir trasbalsat. I que després rebli el clau dient que ell va ser el primer indignat de l'Estat és per posar-se a plorar (de riure). El més curiós va passar al final, quan Pedro Ruiz li va lliurar a Otero el regal que li portava. Era el seu testament vital, enquadernat en espiral (com la seva retòrica). Lògicament estava dedicat. L'obsequi anava acompanyat d'una urna funerària de disseny dubtós on vol que posin les seves cendres quan se'n vagi a l'altre barri. D'epitafi, " Perdón, gracias y adiós ". Quan l'ego del protagonista supera la curiositat que genera, l'interès pel personatge tendeix a zero. I creix el llançament de croquetes a la tele.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT