Publicitat
Publicitat

Alemanya i les forces culturals del populisme

Hem de tenir en compte les dimensions més subtils i menys quantificables de la desigualtat: desigualtat d’atenció i de respecte

Els alemanys van clavar fa uns dies un bon moc a tots els analistes que havien afirmat precipitadament que l’onada populista mundial anava de baixa. En un dels països més pròspers del món, amb el tabú més fort sobre el nacionalisme xenòfob de dretes (Adolf Hitler) i un compromís existencial amb la integració europea, un de cada vuit votants va optar per un partit populista de dretes xenòfob i euroescèptic, Alternativa per a Alemanya (AfD). Cal prendre’n nota: si volem combatre el populisme, hem d’entendre que les forces que l’impulsen no són només econòmiques sinó també culturals.

És evident que hi ha un component econòmic, fins i tot a Alemanya. No tots els alemanys tenen un BMW ni es poden permetre unes segones vacances a Mallorca. De tota manera, aquí els motius econòmics són molt menys rellevants que en l’elecció de Donald Trump i el referèndum del Brexit. En un sondeig del principal canal de televisió alemany (ARD), el 95% dels votants d’AfD esmentaven les amenaces a “la llengua i la cultura alemanyes”.

Com sempre, cada país té unes causes específiques. En aquest cas, els dos principals partits centristes, els socialdemòcrates i els democratacristians, han format un govern de “gran coalició” durant 8 dels últims 12 anys. I això ha portat els votants descontents a decantar-se per partits més petits i pels extrems. A diferència dels líders d’altres partits de centredreta, que han girat a la dreta per captar vots populistes, Angela Merkel s’ha mantingut ferma en un centre moderat, civilitzat i veritablement liberal. Ja l’havia elogiat per això en el passat i ara ho torno a fer. Però la seva moderació centrista, fins i tot lleugerament escorada a l’esquerra, li ha costat un preu. La conservadora CSU bavaresa, el partit germà de la CDU de Merkel, ara es lamenta enèrgicament d’haver deixat obert aquest “flanc dret”.

L’expressió “redistribució del prestigi” ha esdevingut gairebé proverbial entre la dreta populista polonesa

A més, hi ha la divisió entre l’est i l’oest: en molts llocs de l’antiga Alemanya de l’Est el populisme xenòfob de dretes té nombrosos partidaris. Hi ha una simetria gairebé perfecta: les zones de l’est que van donar més vots a l’AfD són les que tenen menys immigrants. El fenomen de l’est d’Alemanya té, sens dubte, molt a veure amb el llegat de 40 anys de règim comunista (una mena d’estrès posttraumàtic polític i psicològic) i amb la interacció entre les dues desiguals meitats d’Alemanya després de la unificació.

De tota manera, les diferències geogràfiques també són característiques d’altres populismes de dretes: l’interior dels Estats Units, partidari de Trump, davant de les regions costaneres, més progressistes; l’Anglaterra favorable al Brexit davant de la cosmopolita Londres i la proeuropea Escòcia; les zones rurals i les ciutats petites de Polònia, votants del Partit Llei i Justícia (PiS), davant de les grans ciutats de l’oest i el nord-oest, més progressistes. Malgrat les òbvies diferències, en totes aquestes regions de vot populista hi trobem un sentiment comú, un ressentiment compartit: “Nosaltres també existim, però no ens heu fet cas i ens heu tractat com a regions de segona categoria”.

El mateix passa amb la dimensió social. Ens centrem massa en l’aspecte estrictament econòmic de la desigualtat, mesurat pel coeficient de Gini. És veritat que té un paper important en països com els Estats Units i la Gran Bretanya, on la globalització -traduïda en un sistema financer, capitalista i neoliberal- ha fet que les classes benestants acumulin una quantitat desproporcionada de riquesa; mentrestant, a la meitat més desafavorida de la societat, els salaris reals i els ingressos de les famílies s’han estancat o han baixat. Arran de la creixent desigualtat socioeconòmica encara s’ha deteriorat més la igualtat d’oportunitats. Però aquesta no és la patologia característica del populisme alemany o del polonès.

Crec que hem de tenir en compte les dimensions més subtils i menys quantificables de la desigualtat: jo en diria desigualtat d’atenció i desigualtat de respecte. L’atenció, com assenyala Tim Wu en el seu llibre The attention merchants, és una de les principals monedes de l’era d’internet. Doncs bé, ¿els nostres mitjans progressistes tradicionals han parat gaire atenció a les regions i els grups socials oblidats? ¿Quants reportatges ben informats i empàtics sobre les zones industrials en decadència dels EUA heu llegit a The New York Times o sobre l’Anglaterra postindustrial a The Guardian? Ben pocs fins que el xoc populista va disparar els intrèpids safaris de reporters metropolitans que s’endinsaven en el Michigan més fosc o en el comtat de Durham.

A La mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, la Linda, la dona del pobre i atribolat Willy Loman, crida: “És un ésser humà i li passa una cosa terrible. Cal prestar-li atenció. Hem d’impedir que acabi a la tomba com un gos vell. Atenció, atenció és el que necessita una persona així”.

Si volem combatre el populisme, hem d’entendre que les forces que l’impulsen no són només econòmiques sinó també culturals

La desigualtat d’atenció es converteix en desigualtat de respecte. L’expressió “redistribució del prestigi” ha esdevingut gairebé proverbial entre la dreta populista polonesa. D’entrada és una expressió estranya, però en realitat reflecteix una cosa important. La redistribució no es refereix només als diners; també es refereix al respecte. Les nostres societats no han complert una de les promeses fonamentals del liberalisme, resumida pel teòric del dret Ronald Dworkin com “un mateix respecte i preocupació” per cada un dels membres de la societat. Al final de Nebraska, la fantàstica pel·lícula d’Alexander Payne, el fill d’un home blanc de classe treballadora, vell i abatut per la vida, li compra al seu pare una camioneta nova de trinca. El vell condueix a poc a poc pel carrer principal de la ciutat on s’ha criat i, per una sola vegada, és objecte de les mirades d’admiració dels seus companys d’infància. Atenció. Respecte.

Això, al seu torn, es barreja amb la dimensió cultural, tan important a Alemanya, però no només aquí. “Ja no reconec el meu país” és la frase típica del votant populista de dretes. “ On est chez nous ” era la reveladora consigna dels partidaris de Marine Le Pen, líder del Front Nacional. No cal dir que la immigració és un element clau, sobretot quan s’associa a una amenaça real o imaginària de l’islam. En un recent estudi d’opinió polonès, el 42% van contestar que el terrorisme islàmic era una greu amenaça per a la seguretat nacional de Polònia, tot i que al seu país pràcticament no hi ha musulmans i el govern no ha volgut acollir ni la quota mínima de refugiats fixada per la UE.

Però no és només la immigració. També hi ha qüestions com l’avortament i el matrimoni homosexual, i tot el que es titlla de “correcció política”, com si volguessin dir: “Ja no pots obrir la boca sobre un munt de coses perquè fa mal efecte”. Aleshores, Trump, Le Pen o un líder de l’AfD surten vociferant i el votant exclama: “Per fi algú diu les coses tal com són!” I es queixen que a tots els altres grups ètnics, religiosos i culturals els animen a mantenir la seva política identitària; a tots excepte als nadius, els veritables anglesos, nord-americans, polonesos o alemanys, que se senten assetjats i oblidats. El populisme és la seva política identitària.

No cal dir que això no ho explica tot, esclar. A Europa, l’hostilitat contra la UE, sobretot contra l’euro, és un important motor del populisme. L’AfD va néixer com a partit contra l’euro. Però aquestes dimensions socials i culturals influeixen en gairebé tots els populismes, tant a Europa com a l’exterior. Així doncs, escoltem Linda Loman i parem-hi atenció. Si ens equivoquem de diagnòstic, mai trobarem la curació.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT