La tolerància de Mas i Chacón
A Catalunya existeix una remarcable tolerància per tota mena d'idees, per extravagants que siguin. Tenim sempre a punt el punt just d'idealisme i bona fe: esperantistes, llibertaris, pacifistes, emprenedoristes... i tossudament catalanistes! Això, que d'entrada és una qualitat, també ens situa en el terreny entranyable de la ingenuïtat, un corrent transversal de la nostra política.
Cas primer. Comença a provocar una coneguda tendresa la confiança que el president Mas, acorralat per l'aritmètica parlamentària i els números vermells, fa en el president Rajoy, l'estadista que ha posat els seus ministres a treballar, amb ímpetu nacional, per a la formació de l' espíritu constitucional de targeta sanitària única, llengua única, aeroport únic... Mas ja va patir en la pròpia pell una traumàtica decepció amb Zapatero i ara, com la vaca cega de Maragall, sembla que va de dret cap a la soca del PP.
Cas segon. A l'altre costat ideològic tenim la ceguesa naïf de Carme Chacón, que ha hagut de negar-se tres cops com a catalana per no incomodar els compañeros . Si avui guanya, serà per convertir-se en l'ase dels cops del mateix PP que coqueteja amb la debilitat de Mas. Si no guanya, serà per massa catalana, encara. Si guanya, patirà per catalana, encara.
L'un i l'altra haurien de tenir clar que, des del nostre idealisme ingenu, l'únic que no tolerem els catalans és que ens paguin la nostra tolerància amb intolerància.
