Un còmic (gens còmic) sobre el 26-J
La primera vinyeta ens situa en una andana que un cartell identifica amb el nom d’una estació del metro madrileny. Posem per cas, Antón Martín. Ja dins del vagó, els dibuixos -imaginem-nos-els: l’interior atapeït de gent dreta i asseguda, americanes, bosses, vestits jaqueta- van enquadrant cada vegada més de prop un home d’expressió decaiguda que porta roba vella. Parla per mòbil tapant-se la boca amb una mà: “No ens pot sortir a tornar, ens ha de sortir a tornar”. A les vinyetes, el text on llegim el que diu aquest home és d’una mida més petita del normal. Això vol dir que xiuxiueja. El seu rostre ocupa ara el dibuix sencer: s’ha espantat. “No, no, si posem això a la renda podríem perdre l’ajut, i sense l’ajut, ja ho saps, no en tindrem ni per menjar”. La il·lustració torna a obrir-se a un pla general del vagó. Enmig de la multitud, el nostre home continua parlant fluix. “No et preocupis. El dia 26 les coses canviaran, ja ho veuràs. No pot ser que en aquesta campanya es repeteixi el teatret dels últims mesos. No m’ho puc imaginar. Les esquerres es deixaran de collonades d’una vegada, i... engrescaran la gent. I llavors canviarà el vent. I sortirem del forat”.
Però l’home s’interromp i mira al seu costat. Les vinyetes ara ens l’ensenyen a ell i a la persona que li crida l’atenció, una noia a mig camí entre la universitària compromesa i la professional que viu connectada 24 hores a una feina de responsabilitat. “Et proposo que fem com al mes de març -està dient ella-, quan vam escenificar que tornàvem a negociar. Te’n recordes, oi? Sí, una passejadeta espontània davant dels periodistes. Sí, sí, va funcionar”. De l’espatlla li penja una bossa negra on viatgen pins i adhesius favorables a la PAH. “No, exacte, discursos complicats no... Hem d’insistir en la imatge, en la joventut, la novetat”. I segueix: “Ahir hi vam estar pensant i vam fer una mena de guió. T’ho resumeixo. Queden en un restaurant, un lloc així, i en surten xerrant, animats. S’acosten fins als periodistes i allà s’intercanvien un llibre. Però amb naturalitat, gairebé com si els periodistes no hi fossin... com vam fer al març. I després que marxin cadascun per la seva banda... Sí, camisa blanca, o potser blava, estem dubtant. I arromangat”. Al seu costat, el nostre home se la mira amb ulls esbatanats, entre incrèdul i fastiguejat. Del seu mòbil en surt una veueta: “Em sents? Em sents?”
Ara la historieta fa un salt temporal. És el dia de les eleccions, el 26-J. Ho sabem perquè tots dos personatges són en un col·legi electoral. Ella, al costat del seu candidat, que vota envoltat de càmeres; ell, sol davant la taula de les paperetes, aliè al xivarri mediàtic. L’enquadrament, altre cop, es va acostant a l’home decaigut, fins que es concentra en la seva mà, que frega amb la punta dels dits la butlleta del partit d’esquerra; però agafa, amb un gest fugaç, la del partit d’extrema dreta. I veiem com l’entafora, trist i enrabiat, en un sobre electoral. Gràcies a la destresa del dibuixant, entenem que aquest home s’està traint perquè no pot més de política superficial, i perquè no té més força que aquesta papereta. L’última vinyeta és el seu ull. S’hi reflecteix la gernació de fotògrafs, que ja marxen, i una mesa electoral solitària on un home assegut aixeca el braç, convidant-lo a acostar-se.
