Van torejar el negre de Banyoles
(Avís: aquest article no hauria estat possible sense l'inestimable ajut de la Brunete política i mediàtica. M'han tocat tant el potet que m'han empès a tocar un tema que em produeix molta mandra tocar).
Sí, ja sé que del debat dels toros ja s'ha dit tot. Però el nacionalisme espanyol mediàtic, i els partits nacionalistes espanyols que viuen i treballen a Catalunya, han tingut tant d'interès a convertir-lo en un tema identitari que vull compadir els aficionats catalans. L'ofensiva partidista i electoral els ha situat entre Espanya i la paret i els ha arrossegat a un terreny on ells (i elles) estan despullats d'arguments perquè la seva no és una guerra de banderes. Els acompanyo en el sentiment per haver estat utilitzats en la cacera d'un parell de tristos vots. I ara vostè em dirà: "I no passa el mateix, però al revés, amb els correbous?". Doncs sí, però ja arribarà el dia de parlar-ne extensament.
Per tant, com que el bàndol nacional ha derivat el tema cap on l'ha derivat, hem perdut una nova oportunitat de debatre sobre un anacronisme. Jo és que diumenge veia les imatges de la Monumental de BCN i em venia al cap el negre de Banyoles. Se'n recorda, oi? Era aquell boiximà dissecat l'any 1830 que va arribar al Museu Darder l'any 1916 per ser-hi exposat. Fins que, l'any 1991, el metge d'origen haitià Alphonse Arcelin no va adonar-se de la barbaritat d'exposar un ésser humà com si fos un bacallà, ningú havia pensat que aquella era una absurditat cultural filla d'altres èpoques. El món evoluciona i allò que al segle XX era normal (digui'n exposar un negre dissecat, digui'n passar l'estona emprenyant i matant un animal) ara ja no és normal. També van desaparèixer un dia els sacrificis humans o llençar gent als lleons. I coses que ara trobem normals, d'aquí 50 anys ho deixaran de ser. Diguin el que diguin els nacionalistes espanyols àvids de vots identitaris (espanyols).
