La tovalloleta humida com a símptoma

EN UN MÓN EMBUSSAT, on hi ha embussos de trànsit i cues a tot arreu, els embussos de tovalloletes humides llençades als inodors costen a Europa mil milions d’euros a l’any. La xifra és tan sospitosament rodona que fa pensar que el que l’ha calculat no s’hi ha matat gaire, però és versemblant.

Al costat de la rotonda -que simbolitza la idea d’anar donant voltes a tots els temes sense resoldre’n cap- la tovalloleta humida és un altre signe dels temps. Una metàfora de com arreglem les coses, de forma ràpida i superficial. I suau, que no faci mal. Cal reconèixer que de la meva infantesa amb paper de l’Elefante, que era poc agradable, a veure nens que disposen de la suavitat humida de la tovalloleta, havent passat pel paper de dues capes que feia les delícies del gosset de Scottex, hi ha un abisme.

El problema és que la tovalloleta humida, per molt que presumeixi que s’autodestrueix, no ho fa immediatament. Ens sembla -i aquest és un altre signe dels temps- que si ho llencem, estirem la cadena i tapem de seguida per no veure-ho, allò desapareixerà per art de màgia. I no. El món subterrani és poc màgic, és ple de racons i canonades on aquelles andròmines s’encallen i col·lapsen el sistema. Ens sembla que ens podem desfer del passat, però sempre ens persegueix.

La cultura de l’usar i llençar es deia kleenex, en honor del mocador de paper més famós, però ara és encara pitjor, perquè allò que llencem s’encarrega de recordar-nos que potser som el que pensem, i segur que som el que mengem, i precisament per això som el que evacuem, i com ho evacuem. I com contaminem és una prova evident que això nostre és una fugida endavant tan fantasiosa i tan aparentment suau com la tovalloleta que ens ha promès que desapareixerà per sempre i es converteix en un malson.