Publicitat
Publicitat

Els treballs de Rajoy

Sembla que la setmana passada, al Foment del Treball Nacional, Cristóbal Montoro va gosar pronosticar una baixada de la prima de risc del deute espanyol per al dilluns 21, l'endemà de la previsible victòria per majoria absoluta del PP. El dia 21 no sols la prima de risc va empitjorar, sinó que la borsa va caure, i no poc. Els nostres creditors no es van deixar impressionar per l'optimisme de qui va ser ministre d'Hisenda durant uns anys eufòrics.

El fet és que si l'Espanya de Zapatero inspirava més confiança que la Itàlia de Berlusconi, dilluns Rajoy no cotitzava millor que Monti. Encara que tornarem a veure Espanya per sobre d'Itàlia (Berlusconi s'ocuparà de deixar clar que el sistema polític italià continua sent menys fiable que l'espanyol), això no serà cap consol, perquè el que ens convindria és que Itàlia ens arrossegués fora de la zona de perill.

En qualsevol cas, el que queda clar és que el primer que haurà de fer Rajoy serà tornar la confiança als nostres creditors, i per fer-ho li caldran arguments contundents. Mal que li pesi a un home nascut per al consens, les circumstàncies li exigiran que aprimi l'administració central, un repte ajornat des de la construcció de l'estat de les autonomies i que ja no té espera. Paradoxalment, serà el PP, un partit que sempre va mirar amb recel la descentralització de l'Estat, qui haurà de portar a terme aquesta àrdua tasca.

La segona feina que no pot esperar és la reforma del mercat laboral. Sembla que el mateix Cristóbal Montoro, l'endemà de la trobada amb Foment, va manifestar que "s'ha de tornar als noranta", quan Espanya va crear milions de llocs de treball. Afortunadament tornar als noranta és impossible, perquè és justament el que cal no fer: va ser durant el primer govern Aznar, amb una reforma de la llei del sòl enormement permissiva en un entorn de tipus d'interès molt baixos, que es va gestar la gegantesca bombolla immobiliària que ens ha portat on som.

Reformar el mercat de treball perquè creï ocupació no és sols abaratir l'acomiadament, simplificar els contractes i descentralitzar les negociacions laborals. El repte que Rajoy no pot ajornar és repensar el paper dels sindicats, entitats que viuen de l'erari públic i que objectivament -per dir-ho suaument- no ajuden a crear el marc adequat per a la creació d'ocupació. De fet, el finançament dels sindicats està pensat exclusivament per incentivar-los a guanyar les eleccions sindicals entre els assalariats fixos, i és a aquest col·lectiu -ja superprotegit per la legislació- a qui beneficia en exclusiva l'acció sindical.

És evident que les retallades pressupostàries hauran d'afectar també els sindicats (com les patronals). ¿És el moment d'eliminar-hi l'aportació de l'Estat, com proposen les veus neoliberals? L'experiència d'aquells països del nostre entorn que tenen un mercat laboral envejable no apunta en aquesta direcció. Sembla millor idea emmirallar-se en el model nòrdic, on la sindicació és obligatòria per a certs col·lectius i on els sindicats administren els fons de desocupació: són ells els primers interessats a minimitzar l'absentisme i les baixes de tota mena. Pot semblar impossible que els sindicats que coneixem -els de les "mobilitzacions", els alliberats i els piquets- puguin arribar a responsabilitzar-se d'aquesta mena de funcions, però ens cal que sigui així per deixar de tenir un mercat laboral tan disfuncional.

El tercer repte de Rajoy serà el finançament autonòmic, el gruix del qual prové de la participació en uns impostos (l'IVA i l'IRPF) sensibles al cicle econòmic i que potser trigaran una dècada a recuperar els nivells anteriors a la crisi. Mentrestant, els costos del sistema sanitari i educatiu són inflexibles a la baixa. Rajoy potser hauria pogut ajornar aquesta qüestió a base d'ajuts puntuals als governs autonòmics del PP, que aviat seran tots els de règim comú menys un, però aquest un -el català- no sembla disposat a acceptar un altre pedaç, i darrere de Catalunya ve València, tan injustament tractada i tan ofegada en el seu deute com ella.

El darrer treball amb què Rajoy haurà de bregar serà l'Ajuntament de Madrid, que també arrossega un deute fenomenal. L'alcalde Gallardón ha intentat resoldre'l amb l'aposta olímpica. La designació hauria justificat una injecció de recursos per part de l'administració central que hauria permès dissimular el tracte de favor, però el comitè olímpic s'ha mostrat reiteradament esquiu a la candidatura de Madrid. Gallardón abandonarà el vaixell, però el deute es quedarà a bord. La temptació serà que l'Estat es faci càrrec dels deutes de la seva capital, però l'Estat no ha d'assumir aquest deute quan altres ajuntaments espanyols estan realitzant sacrificis enormes per sobreviure. Agradi o no, Madrid ha de passar per on ja ha passat Nova York: per una retallada dels serveis municipals que resultarà humiliant per als madrilenys però que serà enormement saludable per als espanyols de l'altra banda de l'Ebre: serà la prova definitiva que la festa s'ha acabat. I com més aviat se'n convencin, més aviat sortirem de la crisi. El repte de Rajoy serà resistir les pressions perquè eviti que això passi, uns tasca sens dubte tan hercúlia com les anteriors.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT