Dins el tren de la bruixa

Com en el tren de la bruixa, en què a mesura que un avança es va trobant individus disfressats de monstres i espantalls, així ens anem acostant a la reunió Mas-Rajoy. Des de la Mani i la intervenció del president de Catalunya a Madrid, han anat apareixent presidents autonòmics com Valcárcel i Griñán (fent de fantasmes), dirigents del PP com De Cospedal (en el paper de la nena de L'exorcista ), Sáenz de Santamaría (la Bruixa Avorrida), un que li diuen Alfonso Alonso (un Freddy Krueger sense urpes), el misteriós ministre García-Margallo (un vampir de cartró pedra) i satèl·lits ultradretans com Albert Rivera (el nen de La profecia ) i Rosa Díez (la mòmia de Nefertiti). Brillen amb llum pròpia Rubalcaba (el frare sinistre) i Joan Carles Tarzán de Borbó, en el rol de King Kong constitucional. Tot això, sense oblidar les aportacions delirants a càrrec de la premsa afí i del dissecat coronel Alamán Castro, que afirma que els catalans independentistes són, en realitat, integristes islàmics camuflats. I per arrodonir-ho, alguns noms de llustre com Fernando Savater, Mario Vargas Llosa i Daniel Cohn-Bendit, que donen proves alarmants del seu declivi intel·lectual i de la seva radical desconnexió de la realitat. Tots han sortit a fer bu! al pas de la reivindicació de la sobirania catalana, a veure si així el personal s'espantava. Ho han fet, a més, amb una intensitat creixent, de manera que si el dia d'ahir va ser espès, el d'avui pot ser indigerible.

I és que tot plegat és l'aperitiu abans de l'aparició de la Gran Bubota, que no és altra que la del president Don Mariano, al qual, fidel al seu estil, no se li ha sentit encara dir ni pruna: si els silencis de Rajoy són una manera d'administrar els temps, com solien dir els seus aduladors (quan en tenia), llavors Harpo Marx i la seva botzina eren magnífics directors d'orquestra. L'ala del partit de Rajoy que enyora Esperanza Aguirre voldria que el president espanyol donés demà al català un ensurt definitiu que li fes embeinar-se les ínfules sobiranistes. I molts catalans esperen que Mas apugi el volum de les exigències, en sintonia amb el clam de la ciutadania. Tenallats per les cauteles a què els obliguen els múltiples rescats financers pendents, el més probable és que Mas es limiti a demanar el pacte fiscal (una estructura d'estat) i que Rajoy li doni una contesta tan fiable com un vol de Ryanair. I que la tebior de tot plegat només dugui a la multiplicació del descontentament. O, per dir-ho com el mateix Mas, de la fatiga mútua. La corda, diguem-ne, es tensarà un punt més.

Seguirem, doncs, dins del tren de la bruixa, a bord d'un vagó cada dia més embalat, escoltant veus espectrals que profereixen insults i amenaces. Entre elles, de moment no escollim el rei d'Espanya, sinó una frase de Cohn-Bendit: "Cada ésser humà és únic i cada identitat és plural, i de cap de les maneres unívoca com ho voldrien creure els nacionalistes". Això, senyor Dani El Roig, vagi a explicar-ho als furiosos nacionalistes de l'espanyolitat.