Les tres pessetes de Rajoy
Seguint l’exemple d’un altre president espanyol d’origen gallec, Mariano Rajoy ha decidit implantar el seu subsidio de desempleo. Els pares i mares de família que faci un any que no reben prestació podran percebre un lenitiu de 426 euros al mes. Deunidó. “La crisi ja és història passada, però les seves seqüeles no”, va reflexionar el president espanyol.
Rajoy només ha necessitat tres anys per fer un pacte social amb la patronal i els sindicats. Aquests últims, com sempre, es conformen amb les molles i donen per bo un acord que té més de beneficiència o caritat que no de política social de cap tipus. Rajoy i el seu partit, senzillament, tenen l’ull posat en les pròximes eleccions espanyoles i volen recollir el vot dels seus mateixos damnificats: aquells que fa anys i panys que no ingressen res i als quals Andreíta Fabra va cridar “ ¡Que se jodan! ”
I sí que ens hem fotut, però bé. S’han retallat prestacions i s’han rescatat bancs a preu de canari jove, però en tres anys no s’havia fet res per les víctimes directes d’una crisi sistèmica, en què els treballadors i els autònoms (d’aquests ja no en dic res, perquè seria massa sagnant) han de ser munyits sense contemplacions per pagar els excessos d’un sistema financer i polític demencial i inviable.
Deien que sabien el que s’havia de fer, i això és el que ens trobem: corrupció i atur per tot arreu. A hores d’ara tothom sap que Mariano Rajoy no repetirà com a president del govern espanyol. No el volen ni els seus, i mira que tenen especialitat a fer pinya, però amb en Mariano és impossible. La seva credibilitat és menys que zero, la seva mentalitat és curta i la seva incompetència com a governant és universalment reconeguda.
¿Significa tot això que el pròxim president d’Espanya es dirà Pedro Sánchez? O Pablo Iglesias? No ho sé, i no vull jugar a fer-me el futuròleg, però ho veig difícil en els dos casos. Crec més aviat que veurem una aliança de govern PP-PSOE liderada per algú que encara no sabem, però que podria ser la sempre prestativa Soraya Sáenz de Santamaría. La resta del govern Rajoy ja ha tocat fons fa temps, i el PP només viu de la fortuna de no tenir una oposició sòlida que li marqui el camí. En qualsevol cas, una cosa és certa: la crisi sembla que no, però el que és història passada és Mariano Rajoy. L’home que no va saber guanyar ni un sol debat a Zapatero ha cremat tot el poder que podia tenir en només tres anys de presidència. Un rècord de consumpció. Però, sigui com vulgui, és preferible que es consumeixi ell a la possibilitat que el seu desgovern ens consumeixi a tots. 426 euros per als pobres, proposa el president que té la responsabilitat davant de cinc milions d’aturats. Si no fos una baixesa semblaria una broma. Els sindicats que han subscrit aquesta vergonya també s’ho haurien de fer mirar. Franco ja va inventar la cultura del subsidi, i d’això fa un munt d’anys. Rajoy no ha fet altra cosa més que redescobrir les tres pessetes. Enhorabona i endavant les atxes, d’aquesta manera s’aixeca un país que no és com Uganda.
