Publicitat
Publicitat

La tribu o l'estat

Aquest article va de política, però ¿em permet servir-me d'un senzill exercici matemàtic? Som-hi. Al marge de discrepàncies tàctiques, totes les forces del catalanisme polític i civil saben que, sigui quin sigui el camí cap a l'estat propi, hi ha un pas que no ens podrem estalviar perquè és bàsic en la legitimació democràtica del procés i perquè l'exigiran les instàncies internacionals: el referèndum. Sabem, a més, que aquestes instàncies demanaran una victòria clara del sí. Una hipòtesi versemblant és que s'estableixi com a condició un 55% de vots favorables. Sabem que, si el referèndum fos demà, estarien cridats a les urnes 5,2 milions de catalans aproximadament (és el cens electoral de les darreres eleccions al Parlament). Podem suposar, raonablement, que la participació en una consulta tan transcendental batria rècords. Imaginem el 80%, és a dir, 4.160.000 votants. Això vol dir que el sí a la independència, per ser reconegut com a guanyador, hauria d'aplegar almenys 2.288.000 paperetes.

Seguim. Atenent a les dades del CEO dels darrers anys, el percentatge de població que declara que se sent només català està al voltant del 20% del total. Podem suposar, per fer més fàcil l'exercici, que aquests aniran a votar tots. El 20% de 5,2 milions són 1.040.000 persones. És a dir, per arribar als 2.288.000 vots necessaris per a la victòria del sí, caldrà que votin afirmativament almenys 1.248.000 persones que se senten espanyoles en major o menor grau. Ho torno a escriure per ajudar a interioritzar la magnitud de la dada, llegeixi-ho a poc a poc, sisplau: per guanyar el referèndum, cal que votin a l'estat català 1,2 milions de ciutadans que estimen Espanya. És l'equivalent a 12 camps del Barça plens a vessar.

Aquesta és una aproximació matemàtica al problema. En podríem fer una altra des del sentit comú sociopolític, que ens donaria un resultat molt semblant: la creació de l'estat català no pot cavalcar sobre una escissió identitària interna perquè l'experiment estaria abocat al fracàs. La cohesió civil és condició sine qua non de la independència, i quan dic cohesió no parlo d'una unanimitat impossible d'aconseguir, sinó d'un projecte nacional realment inclusiu, en què hi càpiga, de debò, el divers catàleg identitari de la societat catalana. Què vol dir això en la pràctica? Canviar. Canviar molt. I si és veritat que tenim pressa, canviar ràpid.

Si em permet la simplificació, ens cal passar d'un discurs per a la tribu a un discurs per a l'estat. La tribu parla català, veu TV3, escolta Catalunya Ràdio o RAC1 i, quan Òmnium toca el xiulet, va a la mani. La tribu s'ha enfortit amb els trenta anys de democràcia, ha guanyat consciència nacional, s'ha construït un univers simbòlic confortable. La tribu vota a les consultes, sap què va passar el 1714 i penja l'estelada al balcó. La tribu és puntcat. Fa 20 anys, la majoria de la tribu creia fermament en les possibilitats de l'autonomia per a la construcció nacional. Fa 10 anys, en començava a dubtar. Avui, la tribu ho té clar: té pressa, molta pressa.

Però amb la tribu no n'hi ha prou per guanyar. És imperatiu formular un projecte d'estat que sigui també per a la tribu però no només per a la tribu. Un projecte d'estat en què es pugui sentir còmode el que s'alegra amb les victòries de la roja , el que té el castellà com a llengua de referència primera, el que veu TVE o Telecinco. ¿Estic proposant renunciar a allò que és essencial? No. Estic demanant un esforç real d'empatia. Si no ho ha fet encara, llegeixi el llibre El factor humà , la vibrant crònica del periodista John Carlin sobre el procés que va portar Nelson Mandela de la presó a la presidència de Sud-àfrica. Llegeixi aquest llibre i entendrà el que vull dir. Mandela va entendre que sense els blancs Sud-àfrica no era viable com a nació. Que, tot i ser la majoria demogràfica, els negres havien de formular un projecte nacional que inclogués els blancs. Mandela va convèncer els blancs que no havien de témer el sufragi universal, que no havien de témer un govern de la majoria negra. I per fer-ho va arribar molt lluny, combatent els intransigents del seu bàndol i abraçant sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca, com ara la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi, emblema suprem de la segregació racial. Ho va fer i va guanyar. Salvant les distàncies, que gràcies a Déu són moltes, deixi'm dir que el catalanisme, si és veritat que vol l'estat, necessita el seu Mandela. Recordi: 12 camps del Barça plens a vessar...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT