Publicitat
Publicitat

La tribu (1)

Les declaracions d’Anna Gabriel sobre el seu model ideal de vida familiar no m’han generat cap escàndol, rebuig o simpatia, sinó simplement perplexitat

Les  declaracions d’Anna Gabriel sobre el seu model ideal de vida familiar (“un grup que decidís tenir fills en comú i en col·lectiu” i on “la tribu” educaria els nanos, com passa “en moltes altres cultures del món”) no m’han generat cap escàndol, rebuig o simpatia (les reaccions predominants arreu) sinó simplement perplexitat. Perplexitat perquè avui en dia la criança i l’educació dels nostres fills (i filles) ja es troba en mans de la tribu. De la tribu en forma d’estat, escoles, televisions i mitjans socials. Perplexitat perquè, com sabem tots els pares (i mares), i sembla que ignoren els qui no ho són, el nostre temps d’interacció personal i de fregament humà amb els nostres nanos (de “control”, segons alguns, sobre els nostres fills) és limitadíssim.

Un dia qualsevol comença sempre de la mateixa manera. La primera batalla familiar consisteix a arrencar els fills del llit. La segona batalla varia amb l’edat: amb els petits, vestir-los; amb els adolescents, treure’ls de la dutxa. En qualsevol cas, el temps de l’esmorzar queda reduït a la mínima expressió. La mainada ha de córrer a escola. L’únic contacte físic amb els pares es produeix quan els nens reben, com a esmorzar de mig matí, un llonguet de dos pams embolicat en paper de plata. Després, almenys per als progenitors, es fa un buit immens: fins a primera hora de la tarda, els fills desapareixen pel forat de les aules, en un temps i un espai hiperregulats per l’estat (la tribu institucionalitzada) i regentats per mestres i modes pedagògiques sobre les quals els pares no poden fer res.

La criança dels nanos està tan tribalitzada i socialitzada que l’únic acte autènticament revolucionari al nostre abast seria tallar amb el món

Acabada l’escola i les activitats extraescolars, toca (amb extensió i èxit variables) fer els deures (inventats i imposats per la tribu). Aquí i allà, el nano interactua amb el telèfon mòbil (¿o és potser a l’inrevés?): afegeix una foto a Instagram; repassa què hi han posat els amics socials; prem el botó d’aprovació; compta quanta gent ha aplaudit la cara de mico que hi ha penjat; envia missatges; comparteix l’última trivialitat (que no pas tribalitat) del famós/famosa de la temporada; en una paraula, afirma la seva pertinença a la tribu/colla. Quan la llum del dia s’aprima, amb els pares finalment arribats de la feina, la família sopa. A la majoria de les llars, però, l’àpat és curt, gairebé monosil·làbic, distorsionat per la televisió (la caixa tonta de la tribu). Després d’això ve una nova interacció de telèfons mòbils i, finalment, el silenci nocturn fins que calgui córrer novament a escola. És aleshores que sovint penso que la criança dels nanos està tan tribalitzada i socialitzada que l’únic acte autènticament revolucionari al nostre abast seria tallar amb el món, escolaritzar els nostres fills exclusivament a casa, alliberant-los de Zuckerbergs i dels ministres d’Educació de torn.

Què deu voler dir, doncs, tenir els fills en comú per a la diputada de la CUP? Si excloem la solució radical de Plató (“els fills ho seran de tots, de manera que cap pare no sabrà qui és el seu fill ni cap fill qui és el seu pare”, La República, llibre V, 457d), l’única cosa que ara mateix ens queda per tribalitzar en la criança d’infants i joves és posar-los a dormir en un espai comú, separat del dels pares. Al darrere hi hauria la idea, inspirada vagament en Marx i Engels, que a les primeres societats humanes hi va imperar la lògica del “comunisme primitiu”, amb la propietat comuna de terres i eines, la igualtat de gènere absoluta, i una corresponent absència d’explotació entre individus.

Cap comunitat humana tradicional ha posat mai en pràctica la idea d’un dormitori comú i separat dels pares

La veritat, però, és que Marx i Engels van seguir el treball purament especulatiu de Lewis Morgan, que l’antropologia i etnografia contemporànies s’han encarregat de desmentir completament. Contra el que se sol dir, cap comunitat humana tradicional ha posat mai en pràctica la idea d’un dormitori comú i separat dels pares, com demostren Herbert Barry i Leonora M. Paxson (“ Infancy and early childhood: cross-cultural codes 2”, Ethnology, octubre de 1971) fent servir una mostra aleatòria de 186 comunitats humanes de tot el món (treta de l’ Atles etnogràfic de Murdock, que inclou unes 1.200 societats). És cert que entre algunes comunitats, com ara els ibo, la criança dels infants és un afer relativament col·lectiu (estan vigilats per totes les mares). Tot i això, els pares i mares cuiden els seus fills menys del 50 per cent del dia només en el 5 per cent dels casos d’aquella mostra (i en una part d’aquestes instàncies en el context d’una família estesa -i patriarcal- fortament institucionalitzada).

Deixant de banda el cas d’Esparta, la ciutat més militarista de la Grècia antiga, el dormitori comú és un invent modern: els internats (per a fills de famílies acomodades); els orfenats de tall dickensià; algunes comunitats mil·lenaristes als Estats Units al segle XIX; i els quibuts. Sobre els quibuts, la seva promesa i la seva realitat, en parlaré en el proper article.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT