21/02/2015

Per triomfar a la política espanyola

3 min
Rivera s’ha fet un lloc a l’escena política espanyola perquè és un català que presumeix d’una espanyolitat sense complexos i que presenta Catalunya com un femer.

COMPETINT. Pel que sembla, el PP i Ciutadans es preparen per competir sobre el seu nivell de catalanofòbia, donant per descomptat que això els ajudarà a conquerir un espai central de l’electorat espanyol. El PP s’esforça a menysprear els seus rivals anomenant-los Ciudatangs (Alzamora dixit), per provincialitzar-los. I Rivera s’hi torna parlant en castellà al Parlament i eliminant la versió catalana de la seva web per problemes tècnics (això és el català per a ells: un problema tècnic). Serà interessant veure cap on porta aquesta cursa desbocada, que no és precisament nova. Durant el pujolisme PP i PSOE s’acusaven mútuament de ceder al chantaje nacionalista, quan es tractava de minúcies com el 15 per cent de l’IRPF o el desplegament dels Mossos. Amb l’Estatut del 2006, el PP va recollir firmes en contra. Ara que la reivindicació catalana ha pujat de to, la resposta de la metròpoli per força hauria de ser més contundent: qui catalanegi pringa. Pablo Iglesias farà mans i mànigues per evitar caure en aquesta trampa mortal, i ja veurem si se’n surt. En qualsevol cas, fins a les eleccions generals no hi haurà gestos de desglaç amb el govern català.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

HISTÒRIA. Albert Rivera acusa el PP de voler demostrar que un català no pot governar Espanya. Això, en termes històrics, no és cert. Hi ha hagut catalans amb poder a Madrid; el que no hi ha hagut és catalanistes (a menys que acceptem Joan Prim com a catalanista, la qual cosa és anar una mica lluny). Hi ha Cambó, que volia ser president de “l’Espanya gran”, i el van acusar de voler fer de Bismarck i de Bolívar, versió èpica de la puta i la Ramoneta. Hi ha, també, les dues excepcions republicanes; l’experiment federal del 1873, amb els efímers governs Pi i Margall i Figueras; i els trepidants anys 30, amb la Generalitat restaurada, quan trobem Carner, D’Olwer, Domingo, Companys, etcètera, fent de ministres a les ordres d’Azaña. Però des del 1939, quan un català ha volgut fer de ministre ha hagut de passar per totes les fases de desintoxicació imaginables. I aleshores sí, se l’ha rebut amb els braços oberts, perquè un català no catalanista, a Madrid, triomfa més que un caramel a la porta d’una guarderia. Si no, ho poden preguntar al cuñadísimo Serrano Súñer, al tecnòcrata López Rodó, a Landelino Lavilla, Narcís Serra, Josep Piqué o Carme Chacón.

COMPLEXOS. Albert Rivera té moltes virtuts com a polític, i es pot entendre que en una Espanya cada cop més bipolaritzada la fórmula neutra de Ciutadans tingui cert espai a conquerir. Però el seu líder s’ha fet un lloc a l’escena política espanyola, sobretot, perquè és un català que presumeix d’una espanyolitat sense complexos, i que presenta Catalunya com un femer i una quasidictadura. Rosa Díez també ho deia, però no és catalana; no fa la mateixa il·lusió. Rivera és un patriota amb un marc mental estrictament peninsular (per això la seva biografia diu que la seva mare, d’Almeria, procedeix “del otro extremo del Mediterráneo”). És un personatge que en qüestions importants es mulla poc -la nova política- però quan es tracta de Catalunya sempre va una mica més enllà que els altres: és català i hi està obligat. Si s’apliqués el seu receptari, de la Generalitat només en quedaria la façana, Artur Mas seria a la presó per sedició, TV3 no existiria i el català s’encaminaria cap a la residualitat folklòrica. Això, més que cap altra cosa, és el que ha obert a Rivera les portes de les televisions privades, que és on s’estan decidint les tendències de fons. La platocràcia.

stats