Una trucada a Roma
Permetin-me que comparteixi amb vostès un record dolç a compte de la memòria de Muriel Casals, que com sap tothom ens ha deixat aquest cap de setmana com a conseqüència d’un accident viari tan penós com el d’aquell tramvia que es va endur la vida de l’arquitecte Antoni Gaudí, a qui em consta que la Muriel professava devoció (em permetran també que em refereixi a l’expresidenta d’Òmnium Cultural com “la Muriel”, però em penso que tots els que la vàrem tractar en un moment o altre no vàrem poder evitar agafar-li afecte).
El dia que vull recordar, per contra, no la coneixia encara personalment. Jo era a la Fira del Llibre de Roma, i de sobte vaig rebre una trucada de part de la presidència d’Òmnium Cultural. S’hi va posar la Muriel, per informar-me que una novel·lutxa meva que havia presentat al premi Sant Jordi havia sortit vencedora del certamen, en una demostració sense precedents de mal gust per part dels membres del jurat. Fos com fos, la Muriel va fer gala de seva simpatia, i a més de la comunicació institucional sobre el guardó, em va transmetre la seva alegria pel fet de fer-m’ho saber, cosa que va convertir la conversa en un instant memorable per a mi.
Ja dic que només es tracta d’una anècdota personal, però em sembla que dóna una idea de com la Muriel sabia conjugar l’activisme cultural (i polític, i civil) amb la seducció personal, en el sentit més noble de l’expressió. Posteriorment, amb l’excusa del premi, vaig tenir el goig de tractar-la a bastament, i això em va donar l’ocasió de conèixer una persona intel·ligent, elegant i amb una força i una estatura intel·lectuals fora del comú.
No estàvem absolutament d’acord en tot, però discrepar amb ella sobre qualsevol qüestió era sempre un plaer, perquè en sorties amb una lliçó (involuntària, per part seva) de cultura i d’humanitat, que ja et podies posar a aplicar-te-la tan bé com sabessis o com poguessis. No puc parlar de la seva trajectòria docent, tot i que em consta que tothom que la va conèixer la considera excel·lent, però sí que estic en condicions d’afirmar que el seu mandat com a presidenta d’Òmnium Cultural va ser extraordinàriament fèrtil. Ella, juntament amb l’incansable vicepresident de l’entitat Vicent Sanchis, varen ser els artífexs de la gran manifestació sobiranista de l’11 de juliol de 2010, que va significar la gran porta d’entrada de la ciutadania catalana a un procés obert, transversal, integrador i (diguin el que diguin alguns energúmens de la caverna) d’ànima profundament democràtica i civil. Aquell sí que va ser un dia per a la història, tot i que la Muriel defugia com la pesta els enunciats grandiloqüents.
I bé, i ja està. Només vull dir que estem tots en deute amb el llegat de la Muriel, i que ara ens pertoca culminar la feina que ella va iniciar amb tanta perspicàcia i tant d’amor per la llibertat. Pel que fa a mi, cada vegada que escolto el seu nom no puc evitar que em vingui a la memòria la imatge de la terrassa d’un cafè a la Piazza del Popolo de Roma, on em trobava quan vaig parlar amb ella per primera vegada. Bon viatge i moltes gràcies per tot, Muriel.
