La trucada maleïda
Era poc abans de la una del migdia. Colin Powell, llavors secretari d'Estat nord-americà, era a l'altre cantó del telèfon. Avisava que la Casa Blanca faria al cap de pocs minuts un anunci important. El president Bush es reuniria amb Tony Blair, José María Aznar i José Manuel Durao Barroso a les Açores. "Ja et pots imaginar que és sobre l'Iraq", va avançar en to seriós, però amical. "Volia informar-te'n abans d'anunciar-ho públicament", va dir a Javier Solana.
Plenament conscient de les conseqüències de la reunió enmig de l'Atlàntic, Powell, sempre exquisit en el tracte, va tenir el gest de prevenir. La carta que unes setmanes abans havien signat vuit dirigents de la UE (els mateixos europeus que anaven a les Açores i cinc més) havia dividit la Unió Europea. La reunió del 17 de març del 2003 consolidaria el tall per la meitat. No hi havia res a fer.
Aquesta setmana el president Obama, al costat del primer ministre Al-Maliki, ha confirmat que la guerra -que Bush va fer concloure sobre el paper l'1 de maig del 2003- finalment s'acabarà, ara de debò, el 31 de desembre del 2011. Els Estats Units retiraran fins a l'últim soldat abans de la fi del mes. Hi deixaran una ambaixada, la més gran del món, amb unes 15.000 persones.
En un moment en què el procés de construcció europea estava en el punt més alt, en ple debat intern sobre la Constitució, un any abans de l'entrada de vuit països a la UE, la guerra de l'Iraq va forçar molts passos enrere. La Unió Europea va ser una víctima indirecta de la guerra. No cal dir que els que més la varen patir varen ser els mateixos iraquians. Només calia veure l'emoció en forma d'aplaudiments i plors dels diputats al Parlament de Bagdad quan fa uns mesos es va fer una projecció especial de la pel·lícula A son of Babylon. L'espectacular producció de Mohamed Al-Daradji explica la història d'una dona que, un cop enderrocat Saddam Hussein, s'assabenta que s'han trobat vius presoners de guerra de la primera guerra del Golf i, acompanyada del seu nét, busca per tot el país el seu fill desaparegut des d'aleshores.
L'Iraq actual neix de la sang i la violència durant dècades infernals. Un de cada quatre iraquians ha perdut algun membre de la seva família en els últims 30 anys. I, pel que fa a la darrera guerra, es calcula que uns 600.000 civils hi han mort, tot i que el Pentàgon els xifra en 100.000. Més de dos milions de persones han estat desplaçades de casa; en molts casos, forçades per la violència ètnica i religiosa. Ja no hi ha zones mixtes. La gent viu amb els seus. Més de 2,5 milions s'han refugiat als països veïns, en particular a Síria i Jordània. El 40 per cent de professionals han marxat. Dels 34.000 metges que hi havia el 2003, 12.000 han fugit. El 30 per cent de nens i nenes pateixen malnutrició i les vivendes, a Bagdad, tenen unes cinc hores d'electricitat.
D'estadístiques d'aquestes, que fan feredat, n'hi ha moltes més. El president Obama en donava d'altres més optimistes: l'economia creixerà més que la xinesa, que ho farà per sobre del vuit per cent. L'any vinent la Lliga Àrab celebrarà la cimera anual a Bagdad, la primera gran reunió internacional en dècades, en un clar senyal de suport d'un món àrab que va sortir de la guerra igual de fracturat que els europeus o més. I des que va començar la retirada en massa dels soldats americans, la violència es manté en rècords a la baixa desconeguts. A més, les companyies aèries ja volen "regularment" a Bagdad i, per a qui busqui paratges inexplorats nets com patenes i torrents d'aigua cristal·lina, una agència de viatges que munta tours espectaculars ha començat a operar al Kurdistan.
Davant d'un controvertit però satisfet Al-Maliki, exiliat durant l'època de Saddam, Obama afegia que complirà amb el compromís assumit a l'inici de la legislatura de retirar-ne tots els soldats. "La història ho jutjarà", es limità a respondre diplomàticament a la pregunta de si tot plegat havia valgut la pena. Una de les dictadures més terribles és cosa del passat. El futur, amb un govern mig titella de l'Iran que segons alguns practica un sectarisme descarnat, està per escriure.
La Maria, una amiga que treballa per a la UE a Bagdad organitzant la formació de jutges i magistrats per part d'experts europeus, tampoc sap dir-me cap on es decantarà el judici de la història. "El que sí que puc dir, a hores d'ara, és que valdria més que la trucada no hagués tingut lloc. Atrevir-se a entrar més enllà de la Zona Verda és entrar en un espai fora de control". Per alguna raó el rànquing internacional Mercer situa Viena com la millor ciutat del món per viure, i Bagdad com la pitjor, al lloc 221. És allà on viuen els iraquians, no a la Zona Verda.
