I tu ja saps amb qui vas?

Casos com el de DSK, que prometien cinematogràficament des del primer minut però a hores d'ara ja requereixen una trilogia, confirmen el pes de la nostra mirada i la necessitat de prendre partit, d'anar amb algú. Hi ha alguna cosa que podem anomenar instint, intuïció o prejudici que ens posiciona de seguida, i anem llegint la informació i desinformació procurant que ens confirmi la nostra tesi i desmenteixi la contrària. És fàcil, et creus les pistes que t'afavoreixen i dubtes de les que et contradiuen. I vas amb ell, amb ella, fins i tot per a alguns l'autèntic personatge és la dona d'ell. En aquests moments de confusió màxima i de contradiccions de totes les parts i versions, seria lògica una actitud escèptica, menys apassionada, però no. Radicalitzem posicions, i gairebé l'únic acord global és que hi ha hagut un muntatge. El desacord és absolut a l'hora de decidir qui n'ha estat l'autor i qui la víctima, però cadascú ho té claríssim, i en té proves. I fan bé de fer-se forts, perquè tots acabaran tenint un llibre o pel·lícula que avali la seva tesi, i com més conspiratòria i rebuscada, millor. És com el fitxatge de Cesc, que si acaba venint no hi haurà cap mitjà que no pugui treure pit amb la fórmula "Tal com els vam avançar". I si no ve, el mateix: "Tal com els vam avançar". El que ingènuament anomenem "tota la veritat" se'ns allunya, colgats com estem de tantes veritats personalitzades i oposades.