La unitat catalana explicada als nens
La primera psicòloga infantil que vaig conèixer em va donar dos consells: 1. "Si és divendres i estàs cansat, deixa anar a dormir tard el nen, però no et passis la nit renyant-lo i enviant-lo al llit si veus que no ho aconseguiràs, comença la batalla només si la vols lluitar fins al final". 2. Els pares han d'estar units i respondre el mateix, si no la criatura trobarà la manera de negociar amb qui li convingui. Tots dos em van venir al cap en l'acte d'ahir a l'Ateneu de Barcelona en què es mostrava la unitat catalana per exigir un nou tracte fiscal. No s'improvisava, de fet se celebrava -és un dir- que fa més d'un segle s'havia demanat el mateix, sense èxit. A Madrid s'han acostumat a negociacions que no guanyem i a unitats de mentida. Ahir hi havia detalls que ho feien diferent. Les urgències de la crisi, la certesa d'estar cada cop més carregats de raó, la presència dels sindicats i un clima diferent. No hi havia l'eufòria escumosa d'altres vegades, es respirava prudència: la convicció que cal unitat i la por que un cop més no serem capaços. Potser des del temor a tornar a fracassar, des de certa vergonya pensant que no podem fer el ridícul altra vegada, la unitat prospera. No seré jo qui la posi en dubte, ja és ple de gent que la menystindrà i la posarà a prova. Ara bé, recordem que la unitat no s'ha d'explicar gaire, s'ha de demostrar. Ho entén qualsevol criatura.
