La universitat de Gaziel (i la nostra)

La reedició recent, en l’editorial Proa, de les memòries de Gaziel ( Tots els camins duen a Roma, 1953), ens permet revisitar un text amb una potència narrativa formidable i una prosa molt notable. Millorant qualsevol novel·la de l’època, les rememoracions d’Agustí Calvet ens traslladen a un període de la vida barcelonina i catalana (entre 1893 i 1914) on la biografia d’un vailet d’una família burgesa originària de Sant Feliu de Guíxols s’imbrica inextricablement amb l’existència d’un país que ja comença a treure les faves de l’olla.

De tots els episodis d’una infància i una joventut rica en esdeveniments com la de Calvet, em detindré en un: l’experiència universitària. El jove narrador de l’obra, atret per les lletres, és obligat per la família a estudiar dret. Una peripècia biogràfica molt habitual en aquells anys; la carrera de dret, d’altra banda, servaria durant moltes dècades el seu caràcter de calaix de sastre acadèmic on anirien a parar els estudiants sense una vocació més clara o amb forts condicionants familiars.

Ja ens podem imaginar aquell Agustí Calvet, procedent dels jesuïtes del carrer Casp, penetrant al claustre de la facultat “com si entréssim en un temple”. El que hi va trobar, però, és un panorama desolador: “La decepció -confessa- fou ràpida i dura”. I després reblarà: “Era el fons mateix de la institució el que estava corcat fins a la medul·la. Era, per dir-ho d’un cop, l’aspecte cultural del gran fenomen col·lectiu: la decadència de l’Estat espanyol”. El que més s’assemblava a l’alt concepte que Calvet tenia de la universitat i els seus servidors era el professor Antoni Rubió i Lluch. El reputa “erudit eminent” i “explorador inigualat de l’antiga cultura catalana”. Tanmateix, en l’altre costat de la balança no pot estar-se d’observar que Rubió a penes es dignava a acudir a fer personalment la classe i, de tota manera, “sols un dos o un tres per cent dels alumnes s’interessaven seriosament pel que ell els podia ensenyar”.

I aquest era el millor docent. Després hi havia criatures curioses, com el doctor Garriga, catedràtic de dret romà (matèria tan “monstruosa” com ell), interessat només, com la majoria dels seus congèneres, a vendre el llibre de text de l’assignatura. O Don Francisco Soriano Sánchez, degà de la Facultat i, alhora, “ revistero de toros ” (sic) del vespertí El Noticiero Universal, on signava amb el pseudònim de Paco Dientes.

Gaziel va sobreviure a aquella Universitat de Barcelona dels anys 1903-1907 (al final, va pactar amb son pare: acabaria dret però després estudiaria lletres; i així va ser). És de remarcar, però, la coincidència de visions de les mateixes aules amb els altres dos grans memorialistes de l’època: Josep Maria de Sagarra i Josep Pla.

Sagarra publica les seues Memòries en 1954, poc abans de morir. No és, potser, tan pessimista com Gaziel, i hi troba tantes ocasions per a l’admiració com per a la ironia. A la universitat dels anys anteriors a la primera Gran Guerra, que és la que ell sovinteja, fan la viu-viu professors amb què no li costa simpatitzar, com ara el Dr. Estanyol, canonista, “un subjecte de densitat positiva”, o don Josep Planas i Casals, “excel·lent cavaller i excel·lent civilista”. La sensació global, però, és que Sagarra degué avorrir-se molt en aquelles classes, amb tanta prosopopeia i tan lluny de la seua estimada vocació literària.

Quant a Josep Pla, en El quadern gris (1966) ha deixat expressat amb claredat el que opinava d’aquella Facultat de Dret on havia recalat per imperatiu patern. La universitat li sembla “un reflex exacte de la societat del país”. I afegeix: “Hi havia una terregada professoral, corresponent a la terregada general del país -amb l’advertència que la terregada professoral era pitjor que la del país, perquè era pedantesca i reticent sense existir cap raó que ho justifiqués”.

Tot això, llegit ara, em sembla enormement significatiu. Els qui ja tenim una edat, i vam passar per la universitat “democratitzada” dels anys 80 i després fins i tot en vam ser professors podríem -i ho farem, no cal que hi passeu ànsia- escriure també algunes pàgines sucoses sobre la nostra actual aula magna. Ja no és aquell antre corcat de principis del segle XX, òbviament, però continua sent un espai de jerarquia siciliana on el catedràtic de torn -en la cúspide de la piràmide evolutiva- condiciona la carrera professional de cada aspirant. M’agradaria saber què opinarien ara Gaziel, Sagarra i Pla de la tristament famosa “endogàmia”. Però això, fet i fet, haurà de ser matèria d’unes altres memòries...