Publicitat
Publicitat

Les universitats i la crisi econòmica

L' educació superior a Catalunya ha experimentat un gran canvi en els últims 30 anys. Hem passat de tenir tres grans universitats públiques a dotze institucions universitàries, públiques i privades, repartides per tot el país.

En les circumstàncies actuals, aquesta transformació marcada per la globalització, la crisi econòmica, els canvis en els models productius, l'augment de l'esperança de vida dels ciutadans o l'ús de les tecnologies ens obliga a replantejar el model universitari català. Sabem que Catalunya és una nació molt potent, però cal decidir si realment necessitem tants centres de recerca, tantes universitats i parcs científics; si necessitem un mapa universitari amb tots els estudis de grau actuals o tants màsters oficials. La sobreabundància d'entitats consumidores de recursos, quan sabem que són escassos, ens fa molt menys eficients com a universitaris i com a país.

Som conscients que la crisi econòmica ha canviat radicalment la situació de les finances públiques de la Generalitat de Catalunya i de l'Estat. Les universitats i els universitaris, lluny de romandre aliens a les dificultats del moment, hem de créixer en solidaritat i contribuir amb el nostre esforç i compromís a sortir de la complicada situació que vivim. Però el govern de la Generalitat també ha d'entendre la necessitat peremptòria de les universitats de tenir estabilitat financera, perquè la seva estructura poc flexible d'administració pública impedeix la gestió en escenaris de restricció severa no previstos. En el món privat, quan la situació empitjora, els equips directius redueixen la despesa, però també l'activitat. En canvi, a les universitats, en moments de crisi incrementa l'activitat: la disminució de llocs de treball augmenta el nombre d'estudiants universitaris i provoca que molts professionals tornin als campus per actualitzar els seus coneixements.

A les universitats entenem que cal fer polítiques d'ajust tot mantenint la qualitat del servei que donem als ciutadans. Ho podem fer i ho haurem de fer. Però és igualment cert que si les reduccions pressupostàries es volen aconseguir ràpidament, cada universitat, individualment, només pot assumir els aspectes conjunturals que li són propis. Els canvis estructurals, que són imprescindibles, s'han d'abordar des de la Generalitat. Ara caldria fer de la crisi una oportunitat per replantejar-se el model universitari català, que ha quedat obsolet.

Personalment, crec que és necessari fer un pacte per l'educació superior a Catalunya que, respectant l'autonomia universitària, ens ajudi, per exemple, a compartir certs serveis universitaris i a facilitar la mobilitat del professorat i dels estudiants. Un pacte que afavoreixi la singularitat de cada universitat i potenciï la seva capacitat per destacar en un o diversos àmbits del coneixement, tot incidint en el seu territori d'influència.

El pacte ens hauria de servir per donar més visibilitat internacional al sistema universitari català i per proporcionar-nos un marc de treball estable que garanteixi l'aposta per l'excel·lència i per la millora de les nostres posicions als rànquings internacionals.

Invertir en educació superior és car, però no fer-ho acaba resultant caríssim, perquè part del futur de la nostra societat surt de les universitats: s'hi fa un 70% de la investigació del país i s'hi formen bons professionals, amb mentalitat analítica i esperit crític.

Per tant, cal treballar plegats si volem sortir enfortits de la crisi actual. Ajornar la tasca de posar les bases d'un nou mapa universitari català ens farà perdre oportunitats i generarà més dificultats globals. Com a rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona aquesta és la meva posició, i ja l'he traslladat als responsables dels departaments corresponents de la Generalitat de Catalunya.

Només espero que entre tots aconseguim l'objectiu de mantenir el prestigi del sistema universitari català i millorar-ne l'eficiència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT