Les vacances de les meuques

Ja és una tradició més del Cap i Casal. Hi havia la de col·lapsar mig planeta Terra per anar a veure però a no escoltar res de res del piromusical de la Mercè. O la no menys bonica d'anar a rostir el clatell de la canalla a la Festa del Cel, que, per cert, miri que hi ha platges i van i la fan just davant de l'única platja nudista de la ciutat, una decisió que ofereix situacions memorables (bé, a part del fet que aquesta trobada d'avions i avionets provoca simpàtics retards a l'aeroport del Prat que són molt celebrats pels aspirants a passatgers).

I, de quina tradició estic parlant, s'està preguntant ara vostè? Doncs, com molt bé s'ha contestat també vostè, d'aquesta consistent que un diari de BCN publiqui a la portada fotos d'unes senyoretes meuques atenent la clientela en un indret tan emblemàtic com públic del centre històric. Si no m'he descomptat, ja han estat tres els cops que ha passat això i el resultat provisional és: meuques atenent clients mooolt al límit a Petritxol, 2; meuques atenent clients amb una urgència hormonal sobtada a la Boqueria, 1. I cada cop que ha passat això, la seqüència mediàtica ha estat calcada: 1) ui, heu vist el que està passant?, 2) és increïble que això passi, 3) ningú pensa fer res, o què?, 4) hola, què tal, sóc l'administració i acabarem amb aquestes imatges que denigren el bla, bla i bla, 5) durant uns dies enviem la Guàrdia Urbana a vigilar i tema resolt, i 6) apa, ja està, ja podem oblidar-nos tots de la cosa fins que tornin a sortir unes altres fotos i reobrim un debat en què direm el mateix.

Som davant d'un cas semblant al dels carteristes del metro. Fa anys que, com les senyoretes meuques, realitzen la seva jornada laboral amb tota normalitat i només són un gravíssim problema de seguretat quan són notícia. Llavors han d'aturar l'activitat fins que baixa el suflé. És el moment perfecte per fer unes merescudes vacances.