Publicitat
Publicitat

'La vache qui ne rit plus'

Hosni Mubàrak ja no és la vache qui rit , com se'n burlaven quasi tots els seus enemics i (d'amagat) molts dels seus partidaris quan l'home governava Egipte a cop de tralla i fuet. Ara és un malalt terminal i un dictador derrocat que compareix amb una posada en escena que recorda l'Anthony Hopkins d' El silenci dels anyells davant d'un tribunal que el jutja per crims contra el seu poble. Entre una cosa i l'altra, ha passat poc més de mig any.

El fet que l'acusació demani per a Mubàrak dues penes de mort (com les moltes que ell solia signar) té aquell punt de justícia poètica que alguns troben en la llei del Talió, però sobretot ofereix dubtes seriosos sobre la mena de gent i d'idees que han agafat les regnes del país d'ençà de la seva caiguda.

Després d'un dictador pot venir una democràcia, però també una ració doble d'autoritarisme i d'obscurantisme. Les revoltes àrabs, sumades amb l'eclosió dels indignats , van escampar a Europa (i sobretot a Espanya, i encara més a Catalunya) un clima favorable a les revolucions de saló, durant l'hivern i la primavera passats. Però ara, en plena lassitud estiuenca, preguntar-se almenys cap on camina Egipte és l'expressió d'un dubte raonable.

Ara: en un país en què els sequaços de la dictadura (i els seus fills ideològics) no tan sols caminen lliures pel carrer, sinó que ocupen suculents llocs de poder, la imatge d'un dictador compareixent davant de la justícia en la seva darrera hora resulta, reconeguem-ho, un pèl reconfortant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT