Publicitat
Publicitat

Els valencians i la independència de Catalunya

Què passaria al País Valencià si Catalunya culmina amb èxit el procés per convertir-se en un nou estat europeu? I a les Balears? Com impactaria en les respectives societats? Com tractaria una Espanya escapçada les realitats que encara es resisteixen a emmotllar-se al patró castellà? Aquest és un debat que ha estat recurrent en els fins fa quatre dies molt minoritaris cercles independentistes (entre els quals la jerarquia més alta l'han ocupat tradicionalment els defensors de la nació única dels Països Catalans), però que ara pren una nova dimensió i, de manera potser inesperada, noves perspectives.

Abans de res cal deixar clar que si els valencians (i balears) s'identifiquen majoritàriament amb el projecte nacional espanyol és perquè ha estat percebut, a més a més de potent i modern, com l'únic possible. Aquesta és una premissa cabdal perquè justament el procés d'emancipació català se sustenta en part en una crisi molt forta del projecte nacional espanyol, que ha perdut molt dels seus atractius i, si Catalunya marxa, encara quedarà més disminuït. Vull dir amb això que l'espanyolisme dels valencians està basat en la immutabilitat d'una idea que ha tingut 300 anys per imposar-se per la força dels fets (amb les dosis de violència física i psicològica de què disposa un estat) i no ha trobat cap antídot efectiu (un valencianisme polític interclassista i majoritari).

Però una Espanya sense Catalunya ja no és aquesta Espanya immutable. Ja no és aquell projecte indiscutible, ja no és aquell mapa que el nacionalisme espanyol ha aconseguit imposar a pesar de la ferida portuguesa. És una cosa que, de cop i volta, passa a ser qüestionable, i per tant, fràgil.

Aquest tipus de processos mentals són lents i difícils de preveure en tota la seva magnitud. En un primer moment, per exemple, seria esperable una reacció irada, fins i tot iracunda, d'autoafirmació espanyolista, d'anticatalanisme rampant. Però és molt difícil, per no dir impossible, que aquest sentiment derivés en un moviment antivalencià, de renúncia generalitzada a la pròpia llengua i a la pròpia identitat. Perquè si d'alguna cosa han servit el denostat cafè per a tothom i l'autogovern valencià és per afermar la idea que "no som menys que els catalans".

Vull dir també que una Espanya sense Catalunya (i potser sense Euskadi) seria una mica més homogènia, però no molt més. Encara tindria uns milions de catalanoparlants i gallegoparlants al seu interior (i unes desenes de milers de bascoparlants a Navarra). No hauria resolt el seu problema secular. I la temptació de resoldre-ho per la via ràpida (que segur que hi seria, i amb força) seria tan extemporani, tan fora de la realitat, que de ben segur toparia amb una resistència molt forta. Molt més de la que ells i nosaltres ens pensem ara que hi hauria.

És difícil aventurar hipòtesis. Però jo no descartaria (i no vulgueu veure-hi un excés d'optimisme injustificat), que si el nou estat català se'n surt, l'efecte mirall tingui un poderós influx en la societat valenciana. En tot cas és evident que el sotrac conceptual i emocional seria tan gros, d'unes dimensions tan descomunals, que, com va dir Artur Mas dimecres, "tot" seria possible. I no imagineu manifestacions per reclamar l'annexió a una Catalunya idíl·lica que difícilment serà. Penseu més en un debat obert sobre què volem ser els valencians i quins instruments necessitem per ser una societat pròspera. En l'anàlisi freda d'avantatges i inconvenients que facilitaria l'exemple dels veïns del nord. I tot sobre la base que si els catalans ho han fet, per què no ho podrien fer també els valencians?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT