Uns valors que no tenen preu
Sortint d’escola, els nens i les nenes de P4 corren amunt i avall mentre alguns pares, amb reserves i cabòries diverses, fan tímids intents d’encetar converses. “Rut, vine, que anirem una estona a la biblioteca”. La Rut, en ple esvalot, fa el desentès. “Jo l’entenc -diu una mare-, no és una proposta gaire excitant”.“D’això es tracta, de calmar-la”, diu l’home. “Doncs mira jo, quan el vull calmar, li poso la Patrulla Canina i no falla mai”, replica ella. Es fa un silenci dens.
Mirem d’avançar cap a la igualtat d’oportunitats posant més diners on hi ha més fracàs, o insistint en “revolucions pedagògiques” que fa segles que s’intenten. Cal fer-ho. Però no hauríem d’ignorar que el que crea des de molt petits desigualtats substancials, i sovint irreversibles, entre companys de classe són els valors de la família on creixen. Sempre se’n surten millor quan els pares, partint d’un mínim benestar, tenen la base cultural, el temps i la vocació per fer de pares. Solen ser famílies que, fent-se fortes en el teixit associatiu, resisteixen l’embat d’un adoctrinament que cau des de molt amunt i fa estralls allà on la societat civil fa aigües. Té tot el sentit del món muntar les classes partint dels interessos dels infants (en lloc de donar respostes a preguntes que no s’han fet), però la quantitat i qualitat dels interessos i les preguntes -i de les ganes d’aprendre- depenen fins a tal punt de com fan de pares els pares que alguns docents comencen a plantejar-se si la millor estratègia per combatre el fracàs escolar no seria fer una escola de pares.
Una escola no pot fer el que no es fa, o es desfà, a casa, i l’energia que ha de destinar a pal·liar com pot el que no han pogut, no han sabut o no han volgut fer els pares és tan desproporcionada respecte als resultats que obté que no és estrany que els pedagogs més lúcids es plantegin si no tindria més sentit destinar-la a abordar l’origen del problema. No hi ha pedagogia, per innovadora que sigui, que faci curiós, atent i concentrat a classe el nen a qui uns pares que no paren de mirar el mòbil mantenen hipnotitzat davant d’una pantalla perquè no els emprenyi tant.
Els valors -d’això abans se’n deia educació - només es poden inculcar des del vincle emocional més fort, i depenen molt més dels comportaments, de la manera de ser i de viure, que de les paraules. Per cara que sigui una escola, el valors que observarem mirant què fan els nens així que en surten, seran els de les seves famílies. Els valors són, per a sort dels més pobres, la cosa menys comprable del món.“Intentem inculcar valors i tenim un programa de formació en valors que haurem de revisar”, ha dit el director del centre de Sant Cugat d’on sortien els alumnes que van proferir greus insults racistes contra una noia d’origen indi als FGC. Però, potser, el que caldria revisar -i fa menys sorprenents els insults racistes- són els valors que fan que unes famílies portin els fills a una escola elitista i que segrega per sexes (amb l’ajut econòmic del nostre Govern).
