A vegades no ens en sortim
Sentit en un supermercat. El client demana si tenen una bossa de gel i la dependenta, sol·lícita, li respon amablement: “No, se’ns va terminar i encara no ha tornat ” (traducció més o menys literal, esclar, de “Se acabó y todavía no ha llegado ”). La normalització del català és ben poc normal. La immersió a l’escola és evident que, en molts casos, a vegades no termina bé. Sí: a vegades no ens en sortim.
Vist al carrer. Un subsaharià empeny un carro de supermercat ple de ferralla i andròmines. Per ser precisos, l’empeny una mica de costat, només amb una mà, mentre creua un pas de vianants i alhora, amb l’altra mà, parla acaloradament amb el seu mòbil. L’estampa crida molt l’atenció. Es pot no tenir casa ni papers ni diners ni un plat a taula ni segurament gairebé res, però el mòbil és imprescindible. Costa d’entendre. Hi busco explicacions i no me’n surto.
En un passadís estret i un punt senyorial. Una treballadora de la neteja de l’est d’Europa s’atura ostentosament, servilment, per cedir el pas a un home. El gest d’ella remarca clarament la seva situació d’inferioritat, de dona i treballadora. És una persona ja gran, que devia viure sota un règim comunista. Contra el que s’hauria pogut esperar, no li ha quedat cap consciència igualitària. Al contrari, du ben interioritzat un classisme (i un masclisme) que fins i tot ens incomoda en la nostra societat capitalista, una societat que amaga les classes mentre tolera les desigualtats. Pel que es veu, el comunisme no només no se’n va sortir en les coses materials, tampoc en les mentalitats.
En un racó de l’Eixample barceloní. Cada dia, a les nou de la nit, un Carrefour Express omple el contenidor del davant amb les sobres del menjar suposadament caducat: munts de barres de pa, de carn i verdura, de llaunes i de tota mena de menjar empaquetat. Un trist i impune festival de malbaratament alimentari. No gaire lluny, al xamfrà següent, en un banc, fa temps que hi viu, dia i nit, una dona gran que no hi és tota. Als del supermercat no se’ls ha acudit donar-li res a ella. Van per feina, cada vespre tenen pressa per tancar. És absurd, oi? Aquest món està mal repartit i pèssimament organitzat. No ens en sortim.
A l’estudi d’un pintor. Ell ja no hi és, va morir fa uns anys. Però tot resta igual: els cavallets, els quadres inacabats, el seu bust esculpit, els catàlegs, els pinzells i els pots. Tot intacte. Fins i tot aquella olor característica i la llum i encara, potser, el seu inesgotable esclat d’energia electritzant. Només hi entren els familiars, de tant en tant algun amic. Hi ha persones que són molt difícils d’oblidar, la seva presència s’imposa fins i tot més enllà de la seva absència. Ni que volguéssim, no podríem oblidar-les. No ens en sortiríem.
A casa els pares. S’han fet grans. El pare camina fent tentines, però manté la seguretat de sempre, el caràcter fort, les idees clares. La mare camina ferma, però manté la coqueta inseguretat de sempre, el caràcter amorós i conciliador. Hi ha coses que no canvien, hi ha equilibris inestables que funcionen. Ens en sortirem, nosaltres, quan siguem grans?
En un país petit. El país vol fer-se gran, vol independitzar-se, vol tenir un estat propi, vol existir al món. Aquest vegada ho té clar. Ho té clar? Per si de cas, els que manen al país gran ni tan sols l’hi deixen comprovar. Hi posen totes les traves i en posaran més. Els fatalistes, no se sap si confonent desitjos amb realitat, tanmateix tenen raó: el president del petit país pot acabar a la presó. Potser sí, però els que l’hi enviïn, al final del final del final no se’n sortiran. Aquest cop no.
